Magic Pop
::Inici >Disco Fuzz
Disco Fuzz
Crítica i informació sobre els àlbums de música instrumental
ELS SFINTERS ACONSEGUEIXEN AMB EL SEU PRIMER DISC UNA OBRA CONCEPTUAL DE SURF
Si en aquest país, els mass media no consideressin el surf instrumental com una música encallada als anys gloriosos de l'Amèrica pre beat; si un grup original i creatiu pogués sonar a les ràdio fórmules sense censures pel nom o per … ves a saber quina bestiesa comercial; si el terme conceptual fora més enllà de les embafadores anades de bola del post no se què, si tot això no existís, els Sfinters, sense dir-se d'una altra manera, serien sens dubte el primer grup espanyol a sonar de manera insistent, amb el seu primer single de surf conceptual, a totes les emissores apocalíptiques i integrades d'aquí i de més enllà de l'espai, fins a les immenses platges del planeta Moonglow.
El 7” EP dels Sfinters va ser enregistrat el 9 de setembre de 2006 als estudis Kama i editat pel Segell Punk de Logronyo, Against You Records. Consta de quatre cançons, una acurada presentació en vinil vermell que inclou els dibuixos originals de Mario Labate a la portada, interior i contraportada, més un pòster desplegable amb la foto de la model Emma, realitzada per Ramon Rodríguez de R.H.O i les fotos en portada de la model Suavecitamarlene realitzades per Jana. Ha estat masterizado per Ely Agramunt per a Complete Control Prod i en el disseny han participat Beto Derrumbe i Super8. Els temes són Spunk, el Domador de Palos contra el Hombre Lobo, Tiki Tiki (Destruir Terra) i Unknown, tots ells menys l'últim obra dels Sfinters, un grup format per Caliman al baix, la Perla Negra a la bateria, Johnny Pisacables a la guitarra rítmica i Soledat Miranda a la guitarra i theremin.
Aquests són els detalls que el converteixen, abans de punxar-lo als tocadiscs, en un objecte de culte, francament ben presentat i amb tot un luxe de detalls digne de les millors discogràfiques i dels grans grups amb iniciatives creatives i pro vinil.
Després d’escoltar amb atenció les quatre cançons, podem concloure que es tracta d'un disc conceptual perquè permet unificar-les sota un mateix objectiu narratiu que bé podria servir com a banda sonora d'una pel·lícula sobre la invasió d'éssers extraterrestres, per amenitzar un ball de disfresses com ens suggereix el dibuixant Mario Labate o per provocar-te els pitjors o millors malsons, segons sigui la teva estabilitat emocional, després d'una contínua audició hipnòtica impossibilitat de deixar de donar-li voltes a les dues cares. Amb aquestes advertències que se sumen a la intenció del grup de crear el caos donant-li sentit a les nostres tristes vides, vegem que ens suggereix cadascun dels quatre grans temes.
Comença per Spunk i uns estranys sorolls que ens anuncien la invasió extraterrestre i que donen pas a una sintonia d'acords que recuperen el bon sentit dels grups instrumentals espanyols dels seixanta. Sens dubte es tracta d'un dels millors temes que hem escoltat de surf espacial. Li segueixen unes ordres magnètiques dels invasors que ens transmeten al Domador de Palos contra el Hombre Lobo, els seus objectius a complir: el caos i l'intercanvi de fluids sexuals. Llavors, atrapats en les imatges clarament perceptibles, confortats per un so impecable i sense avorrits solos de guitarra aclaparadors, ens veiem obligats a deixar de ballar per canviar la cara. Es tracta d' una operació on es posa a prova la destresa dels amants del surf instrumental que amb tota probabilitat ens permetrà batre el nostre propi rècord.
A la Cara B, la distorsió fuzzcinant, els sons del surf mexicà i l'spaghetti western campen per tot arreu amb un propòsit clar. Tiki Tiki (destruir tierra) té un inici un tant melós que ens transmet la derrota i la impossibilitat d'enfrontar-se al nou ordre però aviat tornarem a sentir-nos embolicats en una gresca radiant. Per això, relaxeu-se i sigueu benvinguts a la festa dels Sfinters que fins i tot es permet un penúltim luxe: la invenció d'un altre nou concepte a quin més original. Amics i amigues, escoltin com sona el surf ska, poden comprovar-ho a l'última de les cançons de l'EP titulada Unknown. Però això no és tot, falta el final on ens sorprèn tot un toc d'antologia. Els gemecs de la jove mexicana, a la qual es refereixen en les veus en off, es converteixen en un últim so hipnòtic al fusionar-se amb el pas d'una agulla fictícia pel pols d'un vell vinil. Absolutament genial. Tan sols ens queda recomanar encaridament l'adquisició d'aquest gran treball (Clica aquí) que si bé no podràs escoltar a les radio fórmula d'aquest país, es convertirà, sense remei, en un dels teus complements auditius imprescindibles per viure, ballar, somiar o fer l'amor, segons el teu ordre natural de capritxos, gràcies al caos conceptual d'aquest gran grup de nom no menys memorable, els Sfinters.
Si vols més informació sobre el grup i els seus propers concerts entra a la secció de Trèmolo i Reverb en directe.
40 GRAUS N. 3 GRAUS W, UN DISC DELS JETS DE FUSIÓ AL LÍMIT
L'equip de crítics del Magic Pop ha fet una audició conjunta del fins ara darrer àlbum d'estudi dels Jets i aquestes que llegiràs son algunes de les conclusions a les que hem arribat. De forma genèrica es tracta d'un bon treball amb uns arranjaments interessants que porten la música d'aquest estil al límit de les seves fronteres. Tot i això, la millor cançó del disc és, sens dubte, una d'original, Spalsh, amb la que expressen totes les sensacions possibles i els paràmetres sixties de la bona música instrumental.
Probablement, parlar dels Jets, a aquestes alçades, després de 50 anys de trajectòria musical, comporti, per als amants de la música sixties, un component mític que es manté no només pel record i l’admiració cap a la seva música sinó també per l’actualitat discogràfica i concertística que els avala després de diverses formacions. I diem probablement, amb respecte i admiració, perquè del que estem completament segurs és que los Jets han estat i segueixen estant injustament tractats per molts, alguns per ignorància pasiva i altres per un desconeixement conscient cap a la seva enorme tasca musical. Prova d’aquesta indiferència nacional tant pròpia dels mitjans de comunicació d’aquí, generals i especialitzats, és la manca d’informació sobre les gires triomfals del grup per altres països d’Europa o l’edició de discos com el titulat 40 graus N. 3 graus W., tot un paradigma del surf instrumental fet a l’Estat espanyol que aquí ha passat massa desapercebut quan a altres països com Holanda, Alemanya o Anglaterra ha estat molt apreciat. Després de l’exit dels àlbums Spanis Blood i Made in Spain, els Jets van enregistrar Latin Breeze i aquest darrer treball que es titula amb la localització de Madrid en la seva latitud i longitud. Conté dos temes originals i 12 arranjaments propis de temes coneguts dels Ventures com Voyage Around the Moon o Ram-Bunk-Shush, de Mile Davis com So what o interpretats pel gran Joe Meek com Husky Team.
L’objectiu d’aquest treball discogràfic és, al nostre entendre, doble. Per una part es crea un àlbum de surf instrumental molt apreciable i d’altra banda es porten a aquest estil, temes que foren concebuts en el seu dia dintre d’altres esquemes musicals com el jazz, la samba, el country, el blues, la rumba, el blues o fins i tot la música clàssica.
Els disc s’inicia amb el Barco del Amor on destaca el virtuosisme de la guitarra solista, un fet predominant que es repetirà en tot l'àlbum. Segueix Spalsh, obra d’Eduardo Bratrina i al nostre parer la millor cançó de tot l’àlbum. La peça, producte directe de la creativitat d’aquest gran músic, es limita a l’ambientació instrumental i el ritme propis dels mítics grups de surf sixties, sense pretensions, i amb una intensitat que aconsegueix comunicar totes les sensacions possibles. Després ens trobem amb el tema Waiting for the train, on destaca el so més rocker amb tocs country però sense oblidar la marca de la casa. The Vailant, que és la següent, aporta un toc més aflamencat, molt proper a l’estil Brincos i The Flight on the bumble bee esdevè la primera prova d’apropament d’estils al surf. En aquest cas de la música clàssica.
El següent tema porta per nom Ram-Bunk-Shush dels mítics Ventures. Es tracta d’un arranjament propi del grup molt digne i atractiu. I dels clàssics passen a un tema molt difícil de pair com és Surf Samba on s’evidencia un xoc entre els dos estils no gaire comprensible. Afortunadament, Bómbora, següent tema, ens retorna la confiança amb un excel·lent joc de bateria, guitarres que arranquen sons extra melòdics, quasi com un “zapateado” i sobretot molta energia. Segueix Voyage Around the Moon, amb alguns detalls de guitarra elèctrica imitant a l’espanyola però respectant l’estil dels autors, els Ventures; i acte seguit The Knights of Madrid, amb cert regust de western rodat a Almeria i un inici atmosfèric. El tema 11 és titula Honky Tonk, on el blues i el surf s’uneixen amb notables resultats i amb el tall 12, So what, li toca el torn al jazz més ballable del Miles Davis. La penúltima cançó es titula Husky Team amb un fons de bateria molt marcat, que ja destacava a l’anterior cover, embolcallant una suggestiva melodia. Acaba el disc amb Under the double eagle on el baix és també protagonista dintre d’un esquema de fusió amb la rumba que tampoc resulta gaire fàcil d’entendre.
En definitiva, tenim molts elements de judici i punts d’inflexió per gaudir d’aquest treball. Per al nostre gust, els Jets han aconseguit mantenir ben alt el pavelló de la bona música instrumental amb creativitat, solidesa, una mica de nostàlgia i uns detalls que els fan francament únics. Pel que fa a les fusions amb altres estils, algunes estan ben encertades però altres són massa forçades i enlloc d’unir, el que aconsegueixen es dispersar. Sincerament, creiem que els Jets haurien de seguir per uns camins més ortodoxes, amb més fidelitat al seu so i concepció des d'un principi. Això no vol dir que es neguin a la fusió. No és qüestió de tancar portes, al contrari, algunes porten a altres espais molt interessants però d’altres seria millor que continuessin tancades tot i la gran capacitat arranjadora del grup.