Magic Pop
::Inici >Mod Box
Mod Box
Un espai màgic per a la crítica musical
The Bite i The Cute Lepers comparteixen un Ep contundent i vibrant
El grup català The Bite i l’americà The Cute Lepers han compartit un Ep titulat Blitzinformation (Daily Records 2009) on cadascun dels grups ha aportat dos mostres excel·lents de pop punk de primera categoria. The Bite confirmen el seu domini absolut dels referents revival mod de finals dels setanta amb un toc propi i captivador. The Cute Lepers, la banda de l’incombustible Steve E. Nix segueix delectant-se en la new wave i el punk dels vuitanta amb magisteri i creativitat.
Després d’un excel.lent primer Ep de debut titulat My reason to live, també editat per Daily Records, The Bite presenta dos grans temes com són Cross the line on la potència del revival mod 79 és més que present i In my town, un clar exemple de com guitarres i bateria poden anar a una amb una força incombustible. Enregistrats a l’Alamo Studios aquest 2009, The Bite ens torna a donar un parell de mostres de la seva força com a banda. Javi (veu), Jordi (guitarra), David (baix) i Sergi (bateria) s’entenen a la perfecció i són capaços de recuperar l’esperança en un pop ràpid, vibrant, que impressiona. Quan s’escolta The Bite, la única sensació que no és viable és la d’esgotament mental. Aquesta reflexió, que podria semblar imprescindible, no és tan fàcil de trobar si fem una anàlisi exhaustiva de la realitat discogràfica actual. The Bite s’impliquen mitjançant un elevat grau d’imaginació en aquest difícil món de la música, i no es permeten caure en la repetició ni molt menys en la còpia. Ja no és qüestió de comprovar (ahaha!!!) si aquests joves fan el mateix que el nostre grup de capçalera de tota la vida perquè si pensem així sempre ens resultarà decebedor. El que realment importa, i a la vegada apassiona, és experimentar i per tant compartir la grata sensació de topar-se amb un grup nou que creu en el que fa i així ens ho transmet sense cap mena arrogància ni tampoc difuminat entre dubtes existencials propis d’una banda novell. The Bite són grans perquè la seva música és així, un cúmul de detalls ja coneguts però tractats amb determinació, originalitat i un resultat gloriós. 
The Cute Lepers aporten dos temes que tallen la respiració: Some Hits Hurt i Police Lights enregistrats a Steve’s Basmenet l’any 2008. En el cas del grup del gran Steve E. Nix (veu i guitarra), acompanyat de Kicks (baix i veus), Duffi i Priscilla (veus) més els bateristes Josh Blisters i Chris Briet, la música d’aquest fenomen, en constant creixement, aprofundeix una vegada més en el decàleg de la millor new wave amb detalls punk que ja vam poder escoltar amb franca satisfacció al seu àlbum titulat Can’t Stand Modern Music. Steve és un mestre en agafar una melodia i donar-li les voltes precises per a què els acords no es maregin i parin per a vomitar. La seva música recorda a la vitalitat d’alguns grups de finals dels setanta però també creiem que ha arribat el moment d’obrir-li un espai propi dintre de l’univers dels mestres. Malauradament, quan escrivíem aquesta crítica, ens vàrem assabentar de la mort del seu guitarrista Travis Criscola al que li dediquem un petit homenatge a la nostra secció de Pop-bituari. Un cop dur del que esperem que es recuperin per continuar endavant. 
Aquest Ep ha estat editat en vinil de color taronja (un detall de qualitat) aquest passat mes de febrer de 2009 per Daily Records. Com ja saps, es tracta d’un espai de referència per als sons punk, oi, hardcore, ska i altres ritmes contundents, que poc a poc i amb excel·lent criteri s’està fent un lloc dintre del panorama editorial independent d’aquest país. Només ens queda donar la més sincera enhorabona a tots dos grups i a la discogràfica per aquest single tan apassionant. Com a document sonor ens permet afirmar que tenim a la nostra disposició quatre contundents exemples de pop punk del millor. Ara bé, aquells que no es cansen de recórrer als grups de finals dels setanta per comparar, continuaran probablement, com sempre, veient-t’ho tot cagat i pixat ... És així, no ens enganyem. Hi ha coses que no són fàcils de canviar però hi ha d’altres de molt fascinants, que entusiasmen, com aquest Ep del que tenim el ple convenciment que, en tots dos casos però sobretot en el dels magnífics Bite, això només acaba de començar i el futur ens procurarà noves i magnífiques històries al marge del previsible.
Els Pataconas signen una magnífica antologia del rock instrumental
No és gaire habitual que el primer àlbum d’un grup, en lloc de ser una òpera prima, sembli més bé un grans èxits com és el cas del nou disc llarga durada dels Pataconas, grup de rock instrumental de València, titulat Spanish bandito. Es ben cert que ens trobem davant del treball de quatre músics amb una trajectòria artística ben prestigiosa, però els antecedents si bé són importants, no són suficients per aconseguir un treball tan acurat i perfecte com aquest que us presentem. De forma genèrica, es tracta d’un compendi imaginatiu, brillant i divertit que recull, mitjançant 14 cançons, totes les variacions possibles en aquest estil instrumental, des de les versions dels clàssics a la fusió convincent amb el pop, el folk, l’spaghetti western, la música de ball, els temes de sèrie b o el flamenc. Si li afegim una edició, un disseny i un tractament de so impecables, Magic Pop creu que ens trobem davant d’una mostra excel.lent de l’essència musical i l’originalitat d’un estil que cal reivindicar.
El cas del disc dels Pataconas, titulat genèricament Spanish Bandito, és un exemple perfecte de com les coses quan es volen fer bé i es té categoria, surten rodones. Quatre músics de reconegut prestigi i experiència com són Pedro “Trueno” Galindo i Heri Bueno a les guitarres més la secció rítmica de Vicente “Sento” Julià al baix i Carles Carrión Darijo a la bateria han signat aquesta obra mestra de la mà de d’una nova discogràfica Jaguar creada Víctor Romero de la imprescindible botiga de discos de València, Monterey Discos, més Juan Diego, baixista dels Vibrants. L’edició ha estat en vinil, numerada i amb 500 còpies que de ben segur s’esgotaran si encara podem apel·lar al bon criteri del públic d’aquest país. 
Cal nomenar també que els Pataconas han comptat amb l’ajut musical de Daniel Esteve a la dolçaina, orgue i flauta; a les congues Xuse “Akelarre”, a la percussió Dani Cardona i als efectes, A.J. Iglesias. Produït pels ells mateixos i l’esmentat Dani Cardona, fou enregistrat del 16 al 19 de juny de 2008 a El Estudio 54 de València i masteritzat per Germán Ponte als estudis Garbanzo de Madrid. A destacar també el disseny molt original i acurat de Mik Baro, tot un expert en la recreació del més petit detall dintre d’un conjunt sublim; la foto de la portada, obra de Belinda “Dottie Danger” i el bon grapat de fotògrafs que han aportat una imatge del grup per fer una composició visual inclosa com a encartat. Pel que fa a la portada, val la pena aventurar-se a entendre el perquè d’una foto davant de l’entrada de l’històric “Matadero Municipal de Alboraia” de l’ any 1933. És possible que hagi estat triat per motius únicament estètics però no ens estranyaria gens ni mica que s’aprofités la instantània per reivindicar l’horta valenciana, cada cop més amenaçada per la pressió urbanística. La versió de l’autor del disseny, Mik Baro, fa referència a altres connotacions de tipus western i alhora mediterrànies gens menyspreables. 
Los Pataconas són un grup indispensable per comprendre l’estimació i el notable seguiment que la música surf instrumental té al País Valencià. Formats l'any 2005, el nom del grup pervé d’una platja del municipi d’Alboraia molt a prop de València capital. Fins ara havien editat maquetes i un Ep de vinil amb la discogràfica americana Slovenly Records, amb tres grans temes com són dos versions d’Spiderman, Mi Carro més un tema propi titulat La Venganza del Moro Maclet. Com sabeu, es tracta d’un document també únic, una veritable peça de col·leccionista que encara podeu aconseguir a la botiga Monterey. La formació actual és "Sento" a la guitarra, Carrión a la bateria, Heri Bueno a la guitarra i Coque "Dwomo" al baix. Pel que fa al títol d'aquest nou disc, Spanish bandito, pren com a referència una locució inventada pel popular locutor radiofònic americà, expert en música instrumental, Phil Dirt, referint-se als Pataconas a una crònica. En ell, trobarem 14 cançons del seu repertori habitual però cap del seu 45 rpm anterior. Per les nostres referències tampoc s’han inclòs altres versions que solen o que en ocasions han interpretat en directe com són Dos cruces o Run Chicken Run. Magic Pop ha fet una audició molt exhaustiva d’aquestes 14 meravelles per tal d’aproximar-se un mínim respectable a la seva profunda rellevància no tan sols en el món del rock instrumental sinó també dintre de les novetats musicals d’aquest 2009. Afegim també entre parèntesi l’estil que consta al mateix àlbum com a referència metòdica.
Comença el disc amb Bultaco (Raing-surf), tema on destaquen els seus solos de guitarra gairebé d’escola clàssica, detalls de pedal wah wah fantàstic, i fins i tot una part més garatgera. De forma general, s’exploten amb professionalitat i una creativitat envejable moltes de les possibilitats instrumentistes de les sis i les quatre cordes. Amb Bultaco, com també amb la resta dels temes del disc, entendrem també el perquè els bateristes de surf estan considerats com els més precisos del món del rock.
Li segueix Scotch on the socks (Hard-On the road) versió gens conformista del tema dels Shadows, (cara b del single de 1966 Dreams i dream), on el diàleg de les dues guitarres és una veritable delícia per als sentits. El tercer tema porta per nom Malindi Blacky (70’s-.ambient). Si teniu al vostre abast una esfera de discoteca dels setanta no dubteu en posar-la en marxa. Només li falta aquest detall per tornar a una dècada on es va fer famós el so de guitarra de Santana, els tocs de percussió llatina, els ecos de rock progressiu.... Els Pataconas ens ho recorden amb un tema propi d’una gran bellesa “ambiental”. La segona versió del disc la trobem a continuació i es titula los Vikingos (Rock&Roll-Dancing) obra de Pablo Herrero de los Relámpagos i editada per primer cop l’any 1962 per Phillips en un Ep. Es nota cert toc entre hawaià i ye yé, i és, sens dubte, un gran tema, no només l’original sinó també la versió dotada amb aquest aire festiu que la fa especial. I del Vikingos, tema que fa referència a una pel·lícula de 1958 de Richard Fleischer amb Kirk Douglas com a principal protagonista, passem a la primera mostra Spaghetti Western del disc, titulada Tormento. En aquest cas són bens paleses les característiques que han fet mítica aquesta temàtica cinematogràfica tan coneguda a l’estat espanyol. En aquest cas, el so fronterer és magistral.
La següent cançó porta per nom Sabotaje (Surf-Terror). Ens trobem davant d’un exemple ben tangible d’aquest “sub-estil” del rock instrumental. Es tracta d’una de les actituds actuals més concorregudes dintre de l’ampli bagatge de bandes que basen la seva estètica en les pel·lícules de zombis, alguns tocs de punkabilly i un resultat final ben enigmàtic. Els Patacones també ens donen una bona lliçó, amb els elements justos i fins i tot amb alguns detalls curiosos com el toc japonès o àrab introduïts subtilment.
Tanca la cara A, Mazinger Z , versió lliure de la música principal de la sèrie japonesa de dibuixos animats que va nàixer als setanta al Japó com a còmic i que fou emesa per televisió a Europa, primer a Espanya i Itàlia, als vuitanta. Mazinger (Mazinja) en japonès vol dir “deu-dimoni”, o sigui que el protagonista, el robot, tan podia ser programat per fer el mal com el bé. Per cert, com a detall de qualitat, l’altra protagonista de la sèrie Afrodita A no va dir mai, “pechos fuera” en la versió en castellà sinó en la doblada al català on sí pronunciava el conegut “pits fora”. Anècdotes al marge, el que sí són veritables detalls de qualitat, com per treure’s el barret, és el treball d’arranjament dels Pataconas. No és un tema fàcil, gens ni mica, com tampoc ho era el tema d’Spiderman, i aquests grans seguidors dels còmics, si més no, de les bandes sonores dels superherois, ens regalen un tema que efectivament recorda a… “la maldad y el terror, Koji puede dominar” però en mans d’aquests genis, esdevé una cançó gairebé original seva amb un solo de guitarra memorable.
La Cara B s’inicia amb una imatge sonora més de l’anomenat Spaghetti western, titulada en aquest cas com el Forajido. Es tracta d’un tema molt elegant on es posa de manifest de nou la gran capacitat de diàleg i enteniment dels tres guitarristes. Comença amb un toc de misteri que no perdrà en cap moment i que fa d’aquesta cançó un cant a la solitud del protagonista al marge de la llei i per tant “forajido”. A continuació, ens trobem amb un dels nostres temes preferits: Mon gran (rock&roll dancing). Es difícil, però si haguéssim d’escollir una cançó que reculli bona part de les excel·lències creatives i interpretatives que fan únics als Patacones, aquesta seria, per nosaltres, aquest Mon gran. Tocs ye yé, melodies pop ballables, fins i tot detalls ska sixties, fan d’aquesta cançó, el nostre particular i més estimat single. Li segueix una peça de lluïment, un Link Wray Woman d’homenatge a un geni i, segons diuen, a persones més properes. No es d’estranyar, doncs, que la cançó sigui extremadament suggeridora. 
A continuació, els disc ens regala una versió encomiable del conegut Flamenco de los Brincos. De nou, la versatilitat dels intèrprets aconsegueix no només donar una visió intensa de tot un clàssic de la memòria pop estatal sinó també de dotar-la d’aspectes nous que la porten a l’univers intransferible dels Pataconas. Flamenco fou el primer èxit del grup Brincos i va aparèixer en el seu primer àlbum de desembre de 1964. Va arribar a ser número u de les llistes l’any 1965 mantenint-se durant tres setmanes. Els Pataconas fan d’aquest tema, respectant el contingut general, el que volen i el resultat és espectacular: doblen guitarres, fan canvis de ritmes i de compàs… introdueixen variacions i li donen tal vida que fins i tot la veu cantada d’una lletra tan famosa és absolutament prescindible. I si Mon gran és una de les nostres preferides, la següent cançó Massamardà seria la nostra possible Cara B perfectament intercanviable per una A. El toc de folk flamenc d’aquesta meravella de sensualitat l’haurien signat sense pensar-s’ho dues vegades els mateixos Relámpagos. El domini del tempo és molt significatiu i l’elegància amb que interpreten un so d’origen andalús només pot aconseguir-se des d’un tractament molt valencià dels temes del sud de la península fàcilment comprovable a altres estils com les conegudes malaguenyes en mans de cantautors valencians. 
Només queden dues cançons per tancar l’Spanish bandito i de fet, si us fixeu sembla que el disc acabi com ha començat, amb uns Pataconas ben capficats en el que ells denominen com Hard-On the road, que bé a significar l’ús més clàssic de les guitarres rock. Així és el Enfado del Centollo, títol molt original, que podria ser un final perfecte per a l’àlbum però que, afortunadament no ho és, i no ho és gràcies a la insistència més que justificada per a què els Pataconas no deixessin fora d’aquest ampli ventall de recursos instrumentistes i temàtics, una de les millors cançons de rock instrumental fetes a aquest país com és Nit de Llampecs, versió en si mateixa d’un tema popular català. Segons hem pogut saber de fons ben fidedignes, la insistència per a què aparegués aquesta cançó va sorgir de la discogràfica ja què havia format part del repertori en directe de la banda i calia incloure-la. Quan l’escolteu, us adonareu de seguida que no estaven gens equivocats i valia ben bé la pena afegir-la per moltes raons. Nit de Llampecs és també obra de Pablo Herrero dels Relámpagos i fou editada per Novola l’any 1965. En la versió dels Pataconas, l’orgue ben conegut del mestre Pablo Herrero es substitueix per un altre mestre, Daniel Esteve en aquest cas de la dolçaina. I quina dolçaina, amics!!!. Qui hagi tingut el “plaer” de tocar un instrument acompanyat o acompanyant a aquest parent menys consagrat de la ben “especial” gralla, sabrà el difícil que és tocar de forma afinada. Els resultats dels llampecs dels Pataconas són més que magnífics. El solista, ja ho hem dit, de categoria, dominant la situació en tot moment. El tempo de sardana és el just, ni massa ràpid per perdre identitat ni massa lent, defecte que la faria un xic pesada. El resultat final és una veritable troballa i si se’ns permet l’atreviment, obre moltes portes al grup, a banda de les pròpies més que excel·lents, com per exemple una versió d’una malaguenya amb Pep Gimeno "Botifarra", o un acompanyament amb banda de música que podria ser apoteòsic. 
En definitiva, totes aquestes idees només són unes tantes de les que segurament us suggerirà cada una de les audicions d’aquest obra mestra del rock instrumental. Com diu la dita, es pot dir amb més fuzz però no més clar. A l’hora de la veritat, tot plegat significa que els Pataconas poden fer aquestes coses i moltes més perquè tenen el que ha de tenir un grup: professionalitat, originalitat i creativitat. Aquestes tres consideracions fonamentals permeten donar vida a aquesta gairebé perfecte antologia del surf instrumental: un primer disc amb gust de gran èxits que ens demostra que són grans, molt grans. A nosaltres només ens queda, per acabar, donar-los les més efusives gràcies per haver-nos meravellat amb aquesta complerta obra, Spanish Bandito, que us ben recomanem. Nota: Podeu comprar la discografia dels Pataconas a la botiga de Monterey Discos. Si voleu més infomació sobre els concerts que tenen programats podeu accedir a la nostra secció de Magic Billy & Surfers.
The Edge of Bravery de Secret Army, melodia i força amb molt de valor
Secret Army, un grup de punk rock de Barcelona, va editar aquest 2008, amb la discogràfica Contra, un segon àlbum titulat The Edge of bravery. Si estàs pendent de les novetats del món del punk, el hardcore o l’streetpunk, segur que saps qui són perquè es tracta d’un dels millors grups del gènere a nivell fins i tot internacional. Si no els coneixes, perquè no t’agrada el seu estil o estàs convençut que el punk va deixar de ser original quan va entrar a formar part del negoci discogràfic, aquest és un bon àlbum per demostrar-te l’equivocat que estàs. Magic Pop l’ha escoltat moltes vegades i realment es tracta del millor disc d’aquest estil que s’hagi editat mai en aquest país. Per nosaltres, és així de clar. La seva orginalitat i la seva absoluta contundència només són comparables, per cercar una simil proper i saltant les distàncies, a l’impacte que va produir la sortida al mercat d’un altre àlbum tan memorable com Fresh Fruit for Rotting Vegetables (1980) dels Dead Kennedys.
La crítica especialitzada en música pop rock d’aquest país intenta fer-nos creure que, actualment, només la fusió, el folk, el post rock o la rumba indie són els únics estils innovadors, dintre de l’ampli ventall que contempla el pop rock, i que per tant mereixen la nostra absoluta atenció quasi en exclusiva. Per descomptat, en aquest barem tan interessat no entra, i si ho fa és en comptades ocasions, el punk, el hardcore o l’anomenat streetpunk, entre altres estils marginats de per vida com el rock instrumental, el garatge o el rockabilly per citar-nos tant sols uns quants. No entrarem a valorar si estan en el cert perquè ens sembla una terrible pèrdua de temps discutir sobre gustos. Ells sabran. En realitat, tot se limita a una única pregunta amb dos respostes senzilles: t’agrada?... sí o no. Així què, si ens ho permeteu, el que farem és recordar-los-hi, si més no, que més enllà dels gustos de les multinacionals, hi ha art amb la seva màxima expressió i plenitud. Parlem de grups i de bones cançons fetes amb ganes i aconseguides gràcies a un treball acurat on destaca la imaginació i un domini instrumental ben clar. Es així i no d’altra forma, com s’aconsegueixen uns resultats musicals originals i creatius. Totes aquestes consideracions prèvies són demostrables per una part si seguiu bona part de la premsa especialitzada i d’altra banda, si escolteu amb atenció l’àlbum del que us volem parlar, el segon disc de Secret Army, titulat genèricament The Edge of bravery. El crític amb clara animadversió cap allò que no és del seu gust, dirà probablement: que es tracta d’un disc de punk i poc més. El jove punk al que tan se li en fot el que digui el crític “indie” dirà probablement que està de “puta mare”; i nosaltres que recolzem la segona consideració, creiem que mai s’havia enregistrat en aquest país un disc de punk tan sòlid com aquest.
Secret Army són Ruben López, guitarra i veus, abans amb Malarians i després The Peeping Tons, Nava a la bateria i Iñaki al baix i veus. El grup va començar l’any 2004 amb l’objectiu de crear una bona proposta de punk rock, streetpunk o street rock 'n'roll, (deixem el qualificatiu al teu criteri) amb unes referències exemplars com The Misfits o Cock Sparrer, precisament autors del tema Secret Army inclós a l’àlbum Shock Troops de 1982. Un treball constant els porta a enregistrar l’any 2007 el seu primer àlbum, amb 7 temes, que es va exhaurir al poc i reeditat després en Cd amb tres temes més. The edge of bravery és el seu segon àlbum editat per la discogràfica alemanya Contra Records. Té 12 temes i compta amb la col·laboració de Texas Terri a un d’ells, concretament a Dead at 28.
Abans d’analitzar la part musical, mereix una menció especial el treball gràfic del dics, en blanc i negre, on una portada prou significativa: un nen fent-se el valent davant de la Policia, ens predisposa en certa forma al contingut de molts dels temes. Importència, lluita i valor, soletat i ràbia formen part de l’univers combatiu dels Secret Army. La resta d’imatges incideixen en aquests sentiments i fins i tot en l’esperança d’una nova vida millor, en l’amor o en la llealtat. L’àlbum s’inicia amb Strong i un magnífic preludi a mig temps que creix apoteòsicament mitjançant uns canvis de ritmes sempre sorprenents, molt intel·ligents així com uns bons desenvolupaments instrumentals. Li segueix Shine Forever, un tema que haurien signat, sense dubtar-ho ni un sol moment, els Clash més punks. Inclou un final marcial molt representatiu dels milllors grups britànics de finals setanta. El tercer tema porta per nom Memories of war i estic convençut que si l’escolta el gran Lemmy de Motorhead es farà, sense dubtar-ho ni un sol moment, fan incondicional del grup barceloní. Un tema que crea escola o, si més no, la recupera. Arribats a aquest moments ens trobem amb un altre trio de cançons on trobem una de les millors armes del grup: l’enorme capacitat de crear himnes punk. Pending deed té una vitalitat contagiosa. Quan l’escoltes, la respirés, la palpes i la sents clavant-se al teu cos, despertant-te la sensiblitat a flor de pell. A destacar el seu final enigmàtic. Acte seguit, sense treva possible, una majúscula sorpresa, melòdica, emotiva, que fins i tot podria ben bé considerar-se una mescla dels paràmetres del folk amb el punk, una Anduriña feta pròpia recuperant l’esperit que vaga pels carrers més foscos, humits i taverners.
Seguint dintre d’aquest parèntesi que podria incloure’s dintre de les peces més representives de la història del punk al costat d’altres mestres com els Clash o els Anti Nowhere League per citar-ne un parell de magnífics creadors d’himnes, tenim Mother on ja s’intueixen alguns detalls pop i és que el grup està disposat a delectar-nos amb totes les seves possiblitats com a instrumentistes i també com a bons constructors del més atractiu powerpop. Memorable també la lletra del tema: mare dona’m un nom però també una raó.
La setena arma secreta del disc té també un començament pop certament suau tot i que aviat s’enlairarà amb una contundència per cercar la tornada i després aterrar al final amb el convenciment de la nostra absoluta soledat davant dels problemes de l’existència. El següent tema, Won't back down, té un aire més proper al punk rock americà però sense perdre l’estil propi dels Secret Army. Els fonaments d’aquesta cançó més els de la següent, A mark in this world, són dos mostres incommesurables de l’impacte que pot deixar aquest disc en l’ànim del qui té predisposició a escoltar un bon grup de punk com és el cas. New morning, ens dona també una nova pista per imaginar l’excel·lent resultat que donen aquestes cançons escoltades en directe. Tan a aquesta cançó com a les dues següents que tanquen el disc, les referències es mesclen, els estils se complementen i els tres integrants d’aquest particular exèrcit fan ús de totes les seves armes possibles per oferir-nos un final impecable. Dead at 28, duríssima, compta amb la veu molt característica i peculiar com és la de Texas Terri, una gran frontwoman que quan ha actuat al nostre país amb la seva banda The Stiff Ones, ha estat molt mal tractada pels mitjans especialitzats i crec que d’una forma bastant injusta. Terri és una gran cantant i per suposat un mite que porta sorprenent a tothom 
en el món del punk, des de finals dels setanta. Tota una trajectòria que dobla i fins i tot triplica ,el temps que fa que alguns crítics d’aquí porten simplement escoltant música. Invitar-la a cantar en aquest tema és un detall del grup molt encomiable.
en el món del punk, des de finals dels setanta. Tota una trajectòria que dobla i fins i tot triplica ,el temps que fa que alguns crítics d’aquí porten simplement escoltant música. Invitar-la a cantar en aquest tema és un detall del grup molt encomiable. Tanca aquest esplèndid àlbum, per cert en versió Cd i vinil, The Edge of bravery, el tema 21th century. El grup ens ofereix un brillant final de festa, apoteòsic, on la diversitat de ritmes, estils i referències existencialistes tenen el seu magnífic colofó. Fins i tot, els darrers acords, un exemple més dels seus peculiars i excel.lents finals, sembla que deixin la porta abans de marxar per dir-nos: això no és tot, amics, aviat molt més.
En fi, aquestes són unes de les moltes idees possibles que ens inspira aquest disc i de ben segur se’ns ocorreran moltes més amb cadascuna de les següents audicions durant tot aquest any abans no s’editi el seu nou treball. Tot plegat forma part d’un paquet de sensacions que en realitat venen a expandir una idea molt clara: ens ha agradat i molt. I com que el grup sembla proposar-nos una continuació immediata, cal que estiguem preparats per considerar, ben aviat, el millor disc de punk d’aquest país com el segon millor.
Nota: Podeu adquirir la discografia de Secret Army a Daily Records que ofereix un excel.lent servei per correu amb un també magnífic catàleg. Si voleu més informació sobre els concerts del grup, us invitem a entrar a la nostra secció de Garatge i Punk-To-Magic.
Nota: Podeu adquirir la discografia de Secret Army a Daily Records que ofereix un excel.lent servei per correu amb un també magnífic catàleg. Si voleu més informació sobre els concerts del grup, us invitem a entrar a la nostra secció de Garatge i Punk-To-Magic.
Stay expandeix el seu treball pop amb la psdicodèlia de Kashmir Reflection
El nou treball del grup barceloní Stay es titula Kashmir Reflection (Another Side Of Things You Cannot See). Es tracta d’un Ep-Cd distribuït aquest 2008 per la seva nova discogràfica, Bip Bip Records, després de 10 anys de brillant carrera artística amb dos àlbums magistrals i nombrosos singles editats amb Wild Thing records. L’objectiu ha estat expandir el seu anterior treball Things You Cannot See (2007) amb 8 temes que ens transporten a una dimensió pròpia que enllaça amb dos moments històrics de la psicodèlia com són les darreries dels anys seixanta a la Costa Oest americana i les insignes bandes del so Madchester de finals dels vuitanta.
Ja amb la primera audició del disc, ens adonem que els seus passos enrera són fonamentals per ajudar-los a donar-ne molts més cap a endavant. Coneixen tan bé les fonts de referència que, a les seves mans, sembla feina fàcil crear un àlbum com aquest. Cal tenir també en compte que aquest àlbum té un cert component experimental que vist el resultat demana una continuïtat tot i que som sabedors que aquesta no serà la línia principal que pensen seguir en nous lliuraments discogràfics. Es tracta d’una decisió, d’altra banda, absolutament comprensible. La raó la podem trobar en el so treballat fins ara en anteriors àlbums. Stay no és exclusivament un grup sixties ni tampoc una banda Madchester a l´ús. El seu producte esdevé per si mateix innovador i propi, i els resultats són més que suficients per despertar ments anquilosades que presumeixen de primícies sense adonar-se que són còpies fetes a mansalva. Ells no cauen en pretensions fàtues de vendre’ns un producte vuit sinó que s’ajunten, s’ho parlen i toquen així de fàcil però a la vegada així de difícil. Només cal veure’ls en directe per saber que la complicitat dels seus membres és complerta i de les seves ments poden sorgir capítols que creixen, es desenvolupen, es repleguen amb pianos sorprenents, tornen a ressorgir i així fins a l’infinit de la percepció artística i sensorial.
Guardonats aquest 2008 pel Festival Pop-Art de Càceres com el millor grup nacional de pop psicodèlic, Stay han fet honor al premi amb aquest exercici de recopilació de sensacions psicodèliques que semblen planejar per la revolució dels colors i el so dels millors Stone Roses. Comença amb I Feel You Around, un gran tema que obria també el seu anterior àlbum que creix amb una aureola oriental i es deté per recordar al so més pop del grup per tornar a una sessió de sitar repetitiu i efectes psicodèlics. Cal nomenar que el videoclip d’aquest tema fou premiat al Festival de videoclips CLHIPS el juny de 2008. Li segueix Lonely Soul, un tema intens que comença amb guitarra acústica i un so americà embolcallat per l’orgue hammond per donar pas a la veu estil Madchester i un domini espectacular de la guitarra que desenvolupa solos molt captivadors. L’Ep també inclou una gran versió de la gran banda de los Ángeles de rock psicodèlic Strawberry Alarm Clock (1966-1971), titulada Rainy Day Mushroom Pillow que aquí interpreten amb components àcids però fent-la seva amb una introducció molt original. Aquest tema el van preparar per al concert d’acomiadament del periodista de Ràdio 3, Chema Rey i el seu programa Bulevar, i ha acabat sent un clàssic dels directes. Li segueix The Calling (editada pel segell nord-americà Royal Rhino Flying Records), on el baix, entre altres detalls de qualitat, ens torna a l’estil Madchester i crec que ens indica com seran els passos següents de la banda 
sense menysprear la presència Doors del teclat. 2000 Light Years From Home és una versió menys tenebrosa i barroca del conegut hit de l'àlbum més psicodèlic dels Rolling Stones titulat genèricament Their Satanic Majesties Request de 1967 amb una guitarra wha wha i percussió que li atorga una nova lectura. En aquest cas, fou una petició d’un segell britànic anomenat Braken recors per enregisrar un vinil amb versions.
sense menysprear la presència Doors del teclat. 2000 Light Years From Home és una versió menys tenebrosa i barroca del conegut hit de l'àlbum més psicodèlic dels Rolling Stones titulat genèricament Their Satanic Majesties Request de 1967 amb una guitarra wha wha i percussió que li atorga una nova lectura. En aquest cas, fou una petició d’un segell britànic anomenat Braken recors per enregisrar un vinil amb versions. Segueix l'acústica i molt sensible Chords Of Love que ens porta al so folk d’arrels americanes, de finals de la dècada dels seixanta i principis dels setanta i que arrodoneix el recorregut musicològic que també implica aquest treball pels sons propis d’una època psicodèlica. Sens dubte, aquests acords d’amor aconsegueixen una extraordinària cançó plena de sentiment i una bona melodia. Després destaca Our Reason To Live que comença amb una suggerent guitarra d’acompanyament que ens porta a un mur de so psicodèlic que sembla sortit de l’enorme imaginació del mestre Jimi Hendrix. I per tancar el disc, una cúpula daurada en forma de remescla d’un tema anterior del grupo, Super Heavy Soul Mammoth Explosion #2. a càrrec de Roger Rodés.
Stay ha aconseguit amb aquest àlbum de només 8 cançons sense desperdici moltes coses a destacar. Per citar-ne unes quantes, en primer lloc, regalar al seu públic habitual tot un exercici de psicodèlia d’alçada, a l’hora que fan un recorregut per les principals referències que van defenir tan la revolució dels colors com el so Madchester. A més a més, han demostrat que es poden enregistrar enormes àlbums a l’estudi en directe això sí, amb pocs però bons tècnics i productors. Stay sap tocar fibres sensibles amb els seus desenvolupaments sonors amb la mateixa capacitat d’impacte com la demostrada pel magnífic primer àlbum dels Stone Roses. Aquest Ep també els ha servit per demostrar-nos les seves capacitats instrumentistes fins a límits només comprovats fins ara en directe. Per tot això, i segurament per molt més, Kashmir Reflections és un dels millors treballs de pop psicodèlic, fins i tot a nivell internacional, editats aquest 2008. Finalment crec que cal felicitar efusivament la discogràfica Bip Bip records per aquest important fitxatge que ens demostra un cop més el bon criteri dels seus responsables i una brillant aposta de futur per la millor música pop mod i psicodèlica d’aquest país.
Si vols més informació del grup pots entrar al seu myspace, si vols adquirir l'àlbum ho pots fer a Bip Bip Records i si vols seguir la seva agenda te n'informem a la nostra secció Magic Mod Pop.
Si vols més informació del grup pots entrar al seu myspace, si vols adquirir l'àlbum ho pots fer a Bip Bip Records i si vols seguir la seva agenda te n'informem a la nostra secció Magic Mod Pop.
Cooper, Passió “Lemon Pop” a un CD single i un concert de versions
Elefant Records acaba d’editar un nou single de Cooper amb el títol de Lemon Pop. Conté quatre cançons, tres d’elles originals, una adaptació de Myracle Brah i tot un concert de versions enregistrat al Gruta 77 el passat 18 de gener de 2008. Aquest nou treball de Alejandro Díez mereix molts elogis per diverses raons: per les magnífiques cançons pop que ha composat, per la brillant versió amb la quual ha convertit un tema d’Andy Bopp en pràcticament seu, per tot el concert en directe sense gens de desperdici i per l’agraïment a tots aquells que, com el festival Lemon Pop, l’han recolzat darrerament. El nou treball de Cooper és pura passió pop i, a continuació, t’expliquem el perquè.
Després de l’éxit del seu anterior single “Guárdame un secreto” (juny de 2007), Cooper ha tornat a l’estudi de gravació amb unes cançons que l’allunyen cada cop més dels paràmetres de los Flechazos per a endinsar-lo en el seu propi univers pop. Som conscients que molts s’estiraran dels cabells davant d’aquesta evidència però per a nosaltres és una excel·lent notícia perquè ens assegura un llarg camí creatiu que pensem gaudir, més enllà de les típiques preguntes ja obsoletes i avorrides del tipus: És Alex mod o sonava millor amb els Flechazos?. Alex, en el seu projecte de Cooper, serà el que ell voldrà ésser perquè, sens dubte, és un excel·lent músic, gairebé el millor compositor pop d’aquest país malgrat tots aquells que no li permeten fer cap pas més enllà dels suposats canons ortodoxes i en canvi li toleren absolutament tot al gran Paul Weller. En fi, després d’aquesta reflexió a mode de preàmbul, passem a descriure el contingut d’aquest Lemon Pop que ja ocupa setmanes en el primer lloc dels singles més venuts. Comença el Cd single amb el Círculo Polar, un tema que versiona una cançó de Myracle Brah titulada Getting over delusion i de la qual el seu propi compositor, Andy Bopp, està absolutament encantat per l’originalitat en què ha estat tractada fins al punt que ha esdevingut gairebé una peça més de l’univers de Cooper. Segueix una tendra cançó d’amor interpretada en un mig temps de forma tranquil·la, sense caure en els clixés habituals de la temàtica amorosa, i com diu el propi autor, es tracta d’“un ingredient dolç que no pot faltar a un Ep del grup”.
El tercer tema del single es titula Ruido. Tots els coneixements del power pop i el domini de les guitarres es bolquen en aquesta cançó de forma memorable. Destaca per una atracció melòdica i una força rítmica molt seva. Ens permetem afirmar, sense miraments, que Cooper quan es posa a dissenyar un tema contundent ho pot fer amb un nivell alt de perfecció i amb el coneixement gairebé al mil·límetre de quins són els punts que més agraden al seu públic o que poden atraure a aquells que el situaven a un altra òrbita més pausada.
I del Ruido a la Ola de Calor, considerada per molts com atípica en el seu repertori i si tenim en compte els conceptes abans descrits, probablement sigui així. Sense dubte, Cooper aporta alguns elements de la psicodèlia pop que no són gaire fàcils de trobar en el seu repertori però precisament és per això que fan d’aquesta cançó un punt d’inflexió en la seva carrera. Per a nosaltres, es tot un plaer comprovar com el camí d’Alejandro Díez no és previsible i les sorpreses seran habituals. Ens reconforta especialment comprovar-ho per la novetat però també pels paràmetres que ha utilitzat per endinsar-se en altres camps i que necessàriament procedeixen de mestres en la matèria com els Small Faces i alguns dels millors grups de la psicodèlia pop de finals dels seixanta. Si el Cd hagués acabat aquí, ens podríem donar per més que satisfets i com a molt, ens quedaria algun sentiment de saber-nos a poc per la quantitat de cançons. No serem nosaltres qui li critiqui la seva afició a la composició en format single, en absolut. No ho farem perquè sempre hem estat defensors d’aquest format com el més propici al pop. És més, cadascun dels seus singles l’hem procurat adquirir en vinil per ser més coherents amb el so de reproducció que més ens agrada. Però com sabeu el Cd Lemon Pop no acaba aquí, sinó que ho fa amb tota una pista en directe d’una hora de duració que recull un concert únic de versions que Cooper va oferir el 18 de gener de 2008 a la Sala Gruta 77 de Madrid.
Si aquest país fos normal i el pop ocupés l’estrat que es mereix en el món de la cultura de masses, aquest concert per si mateix ja mereixeria un espai propi per la seva originalitat i pel gran resultat final de la interpretació de l’artista. Però no és així, amics. Aquí ens hem de ben conformar amb l’esforç de discogràfiques com Elefant Records que encara mantenen una política cultural coherent i damunt es permeten el luxe de fer-nos un regal d’aquestes dimensions.
El concert, com dèiem al principi, no té gens de desperdici. En una sola paraula, el concert és genial per les cançons escollides, per l’esforç fet en alguns temes per Cooper i la banda, pel so captat, pels comentaris entre cançó i cançó i per tantes altres coses... fins i tot per als més fans per haver-ne recollit dues cançons dels mítics Flechazos. L’acompanyen Nacho Garcia (bateria i veus), Daniel Montero (baix i veus) i Mario Alvarez (guitarra i veus).
Comença el concert amb la brillant Where i fins my heaven dels Gigolo Aunts, una meravella de cançó a la que segueix el clàssic de los Flechazos, Cansado, que al nostre parer sona fins i tot millor com a versió. Després ve una de les nostres debilitats, el Ever fallen in love dels Buzzcocks. Segueix uns versió dels Smithereens, Behind the wall of sleep, una dels Muffs, titulada Seis menos diez, una dels Raspberries Tonight, més una dels Badfinger, No matter what, i una altra de los Bólidos/Los Secretos titulada Ráfagas. Continua el concert amb un tema dels Radio Stars, titulat Nervous wreck, un dels the Hollies, I can’t let go, una cançó d’Evan Dando, amb el nom de It looks like you, més el ja anomenat Getting over delusion de Myracle Brah quan encara no havia estat adaptada la lletra, més una cançó de Nacha Pop poc coneguda com el Sueño, una versió dels The Foundations, Baby now that i’ve found you, i per a finalitzar el Rabia de Cooper amb un cover final de Quiero regresar de Los Flechazos. Entre cançó i cançó, podem escoltar comentaris molt reveladors del propi Cooper. Entre altres, Alex Díez fa referència al tema Cansado com a una premonició del que seria després el projecte Cooper. També ens explica on es va posar en una ocasió el dit la cantant dels Muffs per a despertar a un directiu poc interessat en la seva música o com un músic d’un grup de radio fórmula va confondre un afinador amb un pedal de guitarra, senyal que no n’havia fet anar mai cap. Fins i tot dedica un tema dels Foundations als mods que han anat a veure’l perquè com diu: “tots tenim en el nostre cor una diana pintada”.
En definitiva, un plaer incommensurable que ens permet gaudir d’un magnífic concert de versions dintre d’un single que per si mateix ens confirma, un cop més, que Cooper té les coses molt clares i que no li cal fer passos enrera per intentar saltar els obstacles que molts li posen des de postures ortodoxes, consumistes o senzillament ignorants. Ell ho sap i per això té el gran detall de dedicar el seu treball als amics que el recolzen com a persona i com artista.
Nota: Si vols més detalls sobre les seves actuacions, pots consultar la nostra secció de Magic Mod Pop o recordar l'entrevista que ens va concedir aquí l'any 2006.
Nota: Si vols més detalls sobre les seves actuacions, pots consultar la nostra secció de Magic Mod Pop o recordar l'entrevista que ens va concedir aquí l'any 2006.
El sensacional show de Peters Colours, un nou àlbum imaginatiu ple d'emocions
El nou àlbum de Peters Colours, amb el disseny de tot un mestre del pop art com és Marcos Torres, presenta una línia creativa fantàstica sota un concepte unificat per un títol molt simptomàtic. Articulat en dotze grans cançons es tracta d’una de les obres discogràfiques més importants que es presenten aquest 2008. Aquest àlbum té la virtut de condensar varietat musical, entusiasme creatiu i molta passió, tanta com per omplir tots els nostres espais emocionals d’una forma tan directa i sensible com ho fa aquest Welcome to the show.
L’àlbum, editat per Bip Bip Records, podria considerar-se un treball conceptual en tant que reuneix les idees sota un eix central festiu desenvolupat amb cançons unides entre elles per l’empatia del pop però amb variacions importants. Podem escoltar detalls de garatge, de power pop, psicodèlia i també ritmes frenètics, d’altres més reposats, efectes especials, jocs d’orgue, metalls, guitarres de vegades protagonistes i altres mantingudes en un segon pla més prudent però no per això menys efectiu, i així fins a aconseguir un ampli ventall de recursos que es complementen perfectament.
Peter Colurs ens demostra que la música pop no només està viva sinó que els té a ells com a grans intèrprets disposats a fer un pas endavant en la difícil però no impossible feina de dir alguna cosa nova i original. I no tan sols a nivell musical sinó també pel que fa al missatge i el disseny que l’envolta i 
alhora el potencia. Ens referim a la impecable obra gràfica de tot un mestre Marcos Torres, amb el qui ja han treballat en altres ocasions i que per si mateix ja aporta, per exemple, un concepte nou, brillant i original que contradiu les excuses sustentades en l’evident limitació imposada per un format petit com és el CD.
Les cançons de Peter Colours esdevenen petits universos o potser, per ser fidels al plantejament del disc, curiosos e impactants números d’un circ imaginari que es desenvolupen amb canvis de ritme psicodèlics i pauses temàtiques que semblen físiques davant de la potència de so i idees. Cançons com la que obre el disc, i li dona títol, són un exemple continuat d’una feina col·lectiva on fins i tot els solos de guitarra, tot i ser presents, no són mai excessius. La resta de temes poden expressar lluminositat com Sweet & Fun o Flower Power, un parell d’himnes festius de primera magnitud, sobretot el segon, o poden expressar cert misteri com la balada Shatter all your lies, un espectacular mig temps.
Fins i tot hi podeu trobar una mica de la grandiosa capacitat de composició de tot un monstre de la melodia pop com és el Morrissey i els seus magnífiques al·legories pop. Una referència que pot semblar excessiva però que fins i tot se’ns va suggerir al veure un dels personatges del llibret, concretament el llançador de ganivets que apunta a la part oculta de la capsa del CD (una altra genialitat del llibret de l’autor).
No deixa de ser tampoc curiós i alhora encertat l’ús dels metalls introductoris a Clautrophobic Elevator Law. Precisament és memorable la capacitat del grup per construir inicis sorprenents per cada cançó com Number One, amb cert aire surfer o Dance With Me amb unes guitarres de rock americà, o el gust a new wave de High leater boots, o el toc The Clash de Don’t Lose Your imagination i fins i tot acabaments rodons i ben calibrats amb joc de veus inclòs com el d’Unbelievable.
I quan ja dones per fet un final d’àlbum apoteòsic, apareix la penetrant i emotiva Let me be inside you, una de les millors cançons de tot aquest treball i sobretot un exemple de construcció pop en majúscules. Però el punt final el posa un necessari instrumental que arrodoneix l’obra i ens recorda la part mes experimental i misteriosa del grup amb distorsions i efectes psicodèlics. Es tracta del darrer espectacle d’aquest viatge de colors no exempt de sorpreses virtuoses aportades per part de tots els membres del grup. Amb aquest acabament, cau el teló d’una de les obres més brillants que el Magic Pop recorda en molt temps. Un show musical i comunicatiu extremadament original que fascina com a plantejament estètic i que captiva des de la primera a l’última cançó.
Nota: Si vols més informació del grup Peter Colours entra a la nostra secció de Magics en directe.
CosmopilitAnts editen un primer àlbum de powerpop tranquil i bons jocs de veus
Junk Records va editar el primer Cd d’aquesta banda barcelonina, titulat we are not so cool, la tardor de 2007. Joan Soriano l'ha escoltat i destaca els seus mitjos temps, els jocs de veus "delicatessen" i la millora de la banda amb la nova secció rítmica.
Després de diversos retards i canvis de formació, per fi veu la llum el primer cd de CosmopolitANTS, titulat We are not so cool. Apareix després d'un parell de demos de 2002 i 2004 que van comptar amb la col·laboració de personal de Carrots i Les Philippes. Al final no va poder ser amb Paco Loco, però van trucar a la porta d'una altra fera, Ken Stringfellow de The Posies per a què es fes càrrec de la producció. La veritat és que s'ha lluït el californià.Parlem d'una banda influenciada totalment pels americans Gigolo Aunts i Mathew Sweet. Boniques melodies interpretades per la dolça veu de J.Javier., perfectes tornades i cors ben currats. La banda ha millorat considerablement amb el canvi a la base rítmica, ara a càrrec dels germans Zuriaga.
Obre el disc el seu millor tema “Incomplete puzzle” un mig temps guapíssim que serà la tònica general dels deu talls. Embolicat tot amb molta cura de jocs de veus delicatessen. Powerpop tranquil encara que potser massa lineal. Destacant “Make up”, “There she is” i “Driving me mad”. Ara, amb un àlbum sota el braç, ja no tenen excusa per prodigar-se tan poc en directe, de fet ja ho han fet telonejant a artistes tan variats com Richmond Fontaine, el britanico Alan Tyler o The Posies, com no. Qualitat 100 % assegurada.
Joan Soriano
Joan Soriano
Nota del Magic Pop: Si vols més informació sobre el grup, la trobaràs a la secció de Magics en directe
OS HAXIXINS, UNA GRAN BANDA BRASILERA DE GARATGE, TRAUEN EL SEU PRIMER LP
Ja està disponible el primer llarga durada, en vinil i enregistrat en analògic, del grup brasiler Os Haxixins, una banda de garatge que farà les delícies dels amants de la psicodèlia dels seixanta però també dels més punks. Són 14 cançons absolutament captivadores amb un so d’orgue hipnòtic i una profunditat melòdica aconseguida amb, com ells diuen, “only on fuzz pedal and guts”.
Os Haixixins estan formats per Fábio Fiuza a la guitarra, Daniel Villafranca al baix, Alexandre Alôpra als teclats i Sir Uly a la bateria i cantant. Procedeixen de l’anomenada Zona Leste de Sao Paulo, que és com el Bronx de Nova York, segons ells mateixos expliquen a la contraportada del disc. Van començar l’any 2003 i des de llavors han tocat a tots els locals de prestigi de Brasil amb un notable èxit. El grup el va crear Sir Uly i el seu amic Fábio amb qui decideix fer un repertori de psicodèlia i garatge seguint l’estela dels Merry Pranksters (col.lectiu d’artistes lisèrgics dels seixanta), The Music Machine o els Standells. Després s’unirien Daniel i Alexandre. El nom d’Os Haxixins el trauen de les experiències amb l’haixix de Théophile Gautier (1811-1872). Gautier fou un poeta, dramaturg i novel·lista francès, fundador del parnasianisme (paraula derivada del mont grec del Parnàs, cort de l’Apol·lo on residien les muses de l’art). Aquesta fou una corrent derivada del romanticisme que preferia lloar la bellesa de l’art en detriment de la subjectivitat i el jo magnificat per altres escriptors romàntics com Víctor Hugo. Gautier també va pertànyer a un club amb Baudelaire, Delacroix i Jacques Joseph Moreau, que experimentava amb la capacitat de l’haixix per ajudar a la creativitat. Les seves experiències foren publicades mitjançant un article titulat Le Club des Hachichins a la Reveu des Deux Mondes l’any 1846.
El disc dels Haxixins brasilers té 14 cançons absolutament magnífiques i ni un sol moment de desperdici. Destaca una veu dura i esgarrada per moments, un orgue sempre present i hipnòtic, una bateria i baix dominant el ritme i canviant-lo a plaer amb una precisió fabulosa, i una guitarra fuzz de vegades en segon terme i altres en primer pla però sempre amb una personalitat psicodèlica encomiable.
Editat pels portuguesos Groovie Records, fou enregistrat en analògic al Berlin Bar de Sao Paulo amb la producció de Jonas Morbach que també posa veus. En aquest local presenten el disc el dia 6 d’octubre.
Entre les cançons memorables podem citar Onde meditar, Viagem às cavernas o Davi & Seus Lirios que amb Algumas milhas Daqui contenen un cert aire aflamencat que, si ens permeteu la llicència, semblen una mescla increïble dels Brincos amb Triana revisats per un grup punk. A banda de cançons en portuguès, també han composat altres en anglès com la fascinant In the Deep End. El disc té una portada molt elegant i conté un poster de Joâo Maio Pinto amb un dibuix de les cares dels protagonistes. Tot un detall propi d’un temps ja passat en el que grups i sobretot les seves respectives discogràfiques ideaven un producte amb molta cura i feien regals de qualitat als seguidors.
Realment, aquest és un disc molt recomanable bé sigui pel seu contingut o per la forma de presentar-lo, per la creativitat de les cançons, pel record a una forma de fer i sentir la música però també, per damunt de tot, per l’aportació molt personal que imprimeixen a la música actual. Si la psicodèlia i la música garatge podien fer un pas més endavant, aquest l’han donat, sense dubte, Os Haxixins.
Realment, aquest és un disc molt recomanable bé sigui pel seu contingut o per la forma de presentar-lo, per la creativitat de les cançons, pel record a una forma de fer i sentir la música però també, per damunt de tot, per l’aportació molt personal que imprimeixen a la música actual. Si la psicodèlia i la música garatge podien fer un pas més endavant, aquest l’han donat, sense dubte, Os Haxixins.
Per últim, cal destacar que al nostre país el podeu adquirir a Guerssen Records, empresa de venta per correu i també discogràfica de Lleida. ME DA IGUAL, UN GRAN ÀLBUM D’HIMNES MODS DES DE L'INCONFORMISME SOCIAL CREATIU
Los Chicos del Sábado van entrar a l'estudi Blind el mes de setembre de 2006 per enregistrar el seu primer llarga durada. Es titula Me da Igual, té 10 cançons i va sortir al mercat discogràfic aquest passat mes de març de 2007 editat per la discogràfica Bip Bip Records. L'enregistrament d'aquesta gran obra va comptar amb la producció d'Albert Gil i la tècnica de so de Roger d'Ultraplayback. L'equip de redacció del Magic Pop l'ha escoltat amb molt atenció per tal d'oferir-te una crítica amb propietat i coneixement de causa.
L’audició del primer àlbum de los Chicos del Sábado, segon disc després d’un Ep de 2006, comporta nombroses experiències que cal analitzar amb entusiasme però també amb calma i de forma raonada. Algunes d’aquestes sensacions ens retornen a un passat no gaire llunyà, tot i que alguns creuen que se’l van inventar abans d’ahir. Altres, ens mantenen l’esperança que un tipus de música i de comportament vital és possible. Són dues possibilitats conseqüents amb el contingut i el context d’aquest treball però hi ha, al nostre parer, una tercera impressió, probablement la més important que ens assegura que los Chicos del Sábado no han esgotat amb aquest treball el que havien de dir, sinó que només acaben de començar i no necessàriament continuaran pel mateix camí sinó incorporant altres premisses de treball que contribuiran a una cada cop més i major creativitat.
Però anem per parts. Me da igual està ple de bones cançons: d’himnes mods de primera qualitat com Ni un paso atrás o Nuestro destino, de carismàtics temes dedicats als carrers d’una Barcelona no triomfalista com Ciudad Condal, de cançons inconformistes per no esquivar la puta veritat com la Noria, o d’altres més personals i sensuals on els protagonistes són una noia i una vespa, com Una larga espera o Trampa mortal. Temàticament recull, amb molta personalitat, tots els fonaments que poden importar-li a un noi o noia, preferentment si es mod, però també si li preocupa el món que l’envolta, la necessitat d’expressar-se i les dificultats que comporta un destí no gaire clar. En definitiva, aquest àlbum titulat genèricament Me da igual és conseqüent amb un sentiment de lluita sense quarter contra la societat exclusivista i denota un posicionament contrari a aquells que, des de l’escola fins el treball, poden creure erròniament que som ignorants i conformistes.
En aquest sentit, los Chicos del Sábado donen un pas endavant, ofereixen una postura davant dels problemes d’identitat i allà cadascú amb la seva lluita i els seus somnis. Dues coses que comencen sent personals però que poden acabar esdevenint comunes. No, no són els primers a fer-ho, d’acord, però en uns temps com aquests s’agraeix que ho facin. No és gaire corrent.
Com tampoc ho és, que un grup com aquest soni amb els paràmetres musicals dels anys vuitanta, del revival mod, del soul i del pop més encisador que s’hagi fet mai. La melodia i els jocs de veus de Boulevar, l’entrada de bateria de Me equivoqué o el gran joc de guitarres de Nuestro destino són alguns detalls de qualitat dignes d’esmentar per saber de quines fonts veu la banda. Destacable també és el protagonisme dels instruments. Guitarres, baix i bateria es parlen de tu a tu, sobretot el potent i persistent baix que sona com si fos a un trio, sempre present, dominant i amb un protagonisme com poques vegades es pot sentir; o la bateria, fantàstica, donant entrades com feia temps que no teníem el gust de gaudir. Sense oblidar els mitjos tempos de Mundo Irreal, propis de mestres en la melodia que embolcallen a una veu pròpia i molt adequada.
En definitiva, Me da igual és un àlbum molt recomanable perquè ens recupera un sentit musical i una temàtica que ens semblava haver perdut i que, fins i tot, a alguns els feia veritable vergonya reivindicar. Però, com deien al principi, hi ha una tercera raó per la qual es fa imprescindible aquest àlbum: la seva caducitat encomiable. Si escolteu la cançó que obre el disc, la que precisament porta el nom genèric, observareu alguns canvis respecte a la resta del repertori. Les guitarres no sonen igual i es nota un joc francament molt interessat entre el R&B sixties, la new wave i el power pop que pot obrir moltes noves portes. Aquesta potència, aquest crit inicial ens inviten a gaudir d’una gran àlbum però també a mantenir-nos molt atents a un grup que encara no ha dit tot, ni molt menys.
Me da Igual, editat per Bip Bip Records, es pot adquirir, entre altres establiments especialitzats, a aquí. Com ja sabeu, Magic Pop us manté informats sobre les novetats i actuacions del grup al que va tenir el plaer d'entrevistar l'any 2006.