Magic Pop

Alex Olmedo, la Naranja China

Magic Pop ha entrevistat Álex Olmedo, un dels músics actuals més creatius i originals que, recentment, ha decidit, com ell mateix diu, aparcar el seu projecte artístic anomenat La Naranja China.

“Sóc un tipus amb oïda musical que pot lligar-se sol les sabates”...tot un fenomen artístic natural

El seu darrer treball d’estudi d'Alex Olmedo es titulava Fenómenos Naturales (2008) i enguany, 2009, acaben d’editar-se els àlbums de dos grans grups de pop com són els Zodiacs i Los Peces produïts pel nostre protagonistal. Álex es considera “un tipus amb oïda musical que pot lligar-se sol les sabates” i no us enganya però també és un gran compositor, instrumentista i cantant de melodies pop... en definitiva: tot un fenomen natural.

La Naranja China és un dels projectes artístics d'Álex Olmedo, un músic amb una tremenda facilitat per distribuir la bellesa entre quatre acords i d'aquesta manera aparentment fàcil, contribueix a engrandir l'essència del pop. Les seves cançons són perfectes perquè les crea sense que sobrin detalls i aconsegueix emocionar-te. Tot i això, el seu talent ha estat, al nostre parer, injustament malentès a propòsit o simplement ignorat per una manca evident de gust i criteri. El seu elevat sentit de l'humor i la seva capacitat per sobreposar-se als disgustos de la vida, li han fet mereixedor d'amics que segueixen, seguim, gaudint de la seva obra que podem considerar com un autèntic fenomen natural parafrasejant el títol del seu tercer treball en solitari. Lamentablement, Álex ha rebut durant el seu flamant carrera artística massa “nos” (d'aquí el pseudònim) per part de la indústria discogràfica d'aquest país dirigit per massa  galifardeus culturals del poder econòmic. Ara ha decidit aparcar el seu projecte taronja tot i que té noves cançons gairebé enllestides i es dedica a la producció de grups com els Zodiacs i Los Peces. Vegem que en pensa ell de tot això.

Pregunta. Una de les pitjors crítiques que he arribat a llegir sobre el teu magnífic tercer treball d'estudi és que les teves cançons sonen com a molt infantils. No recordo qui ho va escriure però el crític en qüestió necessita, si més no, reciclar-se i treballar un any seguit al Prenatal per saber què és infantil i què no. I si així fos? … què!, no et sembla?.

Resposta: Uhhh, quan vaig veure la crítica que va fer Carlos Marcos del disc la veritat és que vaig flipar una mica. A banda de referir-se als meus textos com a infantils (el pobret no es va assabentar de res), encara que no deixa de ser més que una respectable opinió, es va acarnissar amb que si havia dedicat el disc al meu fill, amb comentaris sobre si quan un músic dedica el seu disc al seu fill bla bla bla, però del contingut d'àlbum res de res, a banda d’un “s'escolta bé”. Sembla que li resulta més interessant parlar (des del punt de vista del crític en qüestió, especialista en cançons infantils) sobre assumptes irrellevants que desgranar una obra des d'un punt de vista constructiu, és a dir, parlant sobre la composició, l’execució, la producció, etc. Sóc de l'opinió que per parlar d'un disc, o sigui, de música, cal estar una mica en la matèria. No és suficient que tinguis una extensa “discoteque” a casa teva o que hagis escoltat molta música, ni tampoc que escriguis la teva opinió en un diari. Les opinions són com el cul, tot el món en té un. Però fotre, se suposa que a aquest tipus li paguen per això, se suposa que és un professional. Cal entendre i conèixer la música des de dins, i llavors entendràs de música. Lamentablement en aquest país els crítics no parlen de cadències d'acords, d'arranjaments i totes aquestes coses al que ens dediquem els músics a l'hora de crear. La majoria d'ells, per descriure una obra musical, com només saben recórrer a referències, comparen i diuen: “això sona com la cançó de tal, o el disc de Pascual”. D'aquesta manera, mai avançarem en la cultura musical, ja que la persona de a peu que llegeix aquest tipus de comentaris no s'assabenta del que és la música més enllà del que sent o llegeix. Potser aquests crítics erudits vulguin guardar-se per sí els seus grans coneixements, qui sap.

P: La crítica de la sense raó cultural va solta i la majoria dels factòtums de les revistes especialitzades escriuen cròniques i exalcen nous projectes dopats amb els productes dels patrocinadors. Si no, no s'entén els gustos de la majoria. Després d’analitzar-ho amb summa paciència, nosaltres hem arribat a la conclusió que el problema va començar amb un parell de ressentits que van decidir dues coses: la primera que el pop havia mort amb la “movida” perquè dels Brincos millor ni recordar-los, i la segona que aquí només s'innova amb el flamenc rock, el hip hop rumber, les bulerías post-rock i ara el folk suau de fons. Quin és la teva visió personal del moment actual discogràfic?.

R: Dels Pirineus cap dalt, la cosa sempre ha estat molt diferent. Espanya ha estat sempre el país d'Europa on es compra menys música, on es llegeix menys, i ara, on es consumeix més pirateria i hi ha més descàrregues il·legals. Més de trenta anys després ja no val l'excusa de la dictadura que ens va enfosquir. Ens agradin o no els vuitanta, va ser el moment de màxima esplendor musical. Va haver una eclosió sociocultural, havia molta efervescència i de fet es gravaven molts discos, havia un munt d'emissores de ràdio, la gent acudia als concerts i molts dels artistes de llavors s'atipaven a treballar i damunt guanyaven pasta. Aquesta és la paraula clau: Pasta! La indústria ens va fer creure amb l'aparició del CD que era l'hòstia, van començar a vendre'ls com a xurros i es van fen rics. Qui anava a predir en aquell temps que estaven cavant la seva pròpia tomba. Però és clar, el més perjudicat a mitjà termini per tot aquest assumpte ha estat el músic. Després va arribar la Operación Triunfo, “el no va més”. Dins de la indústria i els mitjans va haver detractors que posaven el crit al cel, però quan van veure la possibilitat de fer el seu agost pujant al carro van canviar de bàndol apuntant-se a aquesta tan “noble causa”. Conseqüències: pasta, pasta i pasta, monopolis, control absolut del mercat per part de quatre espavilats. El camí cap al somiat èxit de molts artistes se'n va anar estrenyent cada vegada més. I així estem avui en dia, depenent d'uns quants xucladors per als que ara, més que mai, la cultura només és una qüestió de diners. I el resultat de tot això és una gran massa de mediocritat.

I després està l'assumpte de la memòria musical, el llegat pop i rock dels nostres predecessors, només conegut i respectat per quatre gats però totalment desvirtuat per programes televisius francament “horteres”. Els músics argentins, per exemple, senten un gran respecte pels artistes que van crear la música rock del seu país. Allà també va haver dictadura, en un altre temps i menys que aquí, però curiosament tenen un altre sentit sobre els seus llegats culturals. Afortunadament avui en dia es pot trobar alguna biografia dels grups i artistes que van sembrar la llavor del rock al nostre país, però dubto que es trobin en moltes prestatgeries de les llars espanyoles. Visca els Brincos!

P: Semblarà que som uns ressentits i fins i tot que tot el comercial ho considerem malament. Al contrari, prefereixo mil vegades una cançó ben feta, emotiva i rodona, que aquesta mania per fer alguna cosa rara, però rara de collons, amb l’objectiu de ser el més original dels meus col·legues “post-nosequè”. Creus que existeix en aquest país una cultura més enllà del benefici econòmic?. I si l'hi ha, podem fiar-nos de l'anomenat “indie” o és una trampa, una excusa per donar el gran salt als luxosos salons de les multinacionals abans de complir els trenta.?

R: Com ja he indicat abans i parlant amb coneixement de causa, actualment tot es redueix més que mai a la pasta, en la gran majoria dels casos. A Espanya avui en dia les grans multinacionals a penes realitzen nous llançaments, i quan ho fan ho fan sobre segur. Ara es porta l'assumpte de publicar discos sota llicència, així s'estalvien una pila de pasta en promoció, videoclips i tot el que comporta el desenvolupament de la carrera d'un artista. D'aquesta manera no adquireixen cap compromís. I per si de cas això fora poc també has de cedir-los una part del management, quan la majoria d'elles manquen completament de tal infraestructura. Algunes fins i tot han comprat directerament una oficina de management ja assentada. Però al final tot es redueix a tenir-te bé lligadet i evitar la major despesa possible.
Pel que fa a l’anomenat Indie, en fi, sota el meu punt de vista hi ha de tot. Les petites companyies, o segells independents segueixen en el mateix de sempre: algunes ho fan amb el cor i altres amb vista a aixecar pols i després fer el seu business amb una multi. Si no funciona amb un artista, el deixen i en busquen un altre, que hi ha molts pul·lulant per aquí. Parlant de rock o de pop, sembla que la maleïda globalització també ha fet efecte en el món musical: o ets indie o ets mainstream. Qué passa? És que no existeix el termini mitjà?

P: En el teu cas, que grups actuals t'identifiques i quina música sols escoltar?

R: Per fortuna segueixo descobrint coses que pertanyen al segle passat que em semblen la mar d'interessants. Per esmentar alguns: Emitt Rhodes, Lee Hazelwood… segueixo sense remei  enganxat a la música dels seixanta i setanta. Respecte a coses més actuals, recentment i gràcies a un amic i youtube, vaig descobrir a Camile, The Coral, The Shins…

Però el fet cert és que, com camino sempre capficat treballant en música escolto fonamentalment el que estic treballant. Per exemple. recentment he acabat la producció de l'últim disc de Zodiacs que ja està disponible. Pel que fa a identificar-me amb algun grup o artista actual no hi ha res que pugui destacar. Tant de bo pogués dir “he al·lucinat amb l'últim disc de tal”, però sincerament, no és el cas. Com he esmentat abans, segueixo flipant amb coses que vaig descobrint de temps passats.

P: Fenómenos Naturales és un tros de disc que, amb una promoció adequada, és a dir amb diners per gastar-se sense límits i amb menys també, estem segurs que es convertiria en un èxit rendible fins i tot per a la ràdio fórmula. Suposo que per arribar a l'edició del disc, hauràs passat per moltes circumstàncies i alguna que una altra penúria. Ens encantaria que ens comptessis com s'aconsegueix culminar un procés tan complicat.

R: Agraeixo molt que aquesta sigui la teva opinió. Efectivament fou un procés llarg. Disposo d’un petit “homestudio” i allí anava composant i enregistrant el disc, al meu aire, sense preses i sense cap tipus de pressió. El cert és que vaig fer el disc que em va donar la gana i em va quedar força 60’s. Sota el meu punt de vista no té res a veure amb els meus dos anteriors discos. Vaig voler conservar l'essència de La Naranja China, és a dir, el “do it yourself” programant pas a pas les bateries i algunes altres cosetes, però sense que sonés al “talla i pega” dels meus dos anteriors treballs, atorgant-li un aire més orgànic, com sonant a un grup vintage. Escoltant-lo ara, i havent passat a penes un any des de la seva publicació, ho hauria fet d'una altra manera, clar. La cosa més dura fou trobar algú qui m'ho publiqués. Per a les multis era massa indie, i per als segells indies era massa mainstream. Tampoc vaig trobar cap editorial que em donés un cop de mà, doncs en aquell temps tenia un forat bastant bonic a la SGAE. Al final ho vaig publicar sota el segell de la Factoria Autor, vaig finançar de la meva butxaca el videoclip del primer single i vaig tirar cap a davant amb els meus propis mitjans.I bé, aquí ho tens.

P: Vas escollir els temes que volies tractar o aquests foren embastant-se a mesura que se t'ocorrien melodies?

R: A mesura que anava treballant en diferents esbossos aquests es van anar convertint en cançons ocupant el seu lloc per mèrits propis a l'àlbum. Una de les últimes cançons que vaig compondre va ser Fenómenos Naturales i vaig pensar que resumia perfectament el contingut del disc. I així el vaig titular. En el procés de composició no hi ha fórmules. Les cançons simplement van apareixent, unes es queden pel camí a l'espera d'una altra oportunitat i altres van trobant el seu lloc en el món. Més ben dit, en el meu món.

P: Un altre dels recursos gastats del crític d'averany dolent, és: sona a britpop sixties. Una consideració molt resolta per advertir-nos erròniament que el músic en qüestió no aporta res. Doncs si volen ser dolents de veritat, fins a la mort, que no es tallin, que es preguntin ja sense miraments: “quin grup ha aportat alguna cosa de nou al pop des dels seixanta?. Cap, veritat?, doncs aquest menys... ala… cap a casa” Per a nosaltres, les influències no impliquen, ni de bon tros, carències creatives. Estem convençuts, ho hem dit moltes vegades, que el joc està precisament en la combinació d'elements ja inventats. Per això et preguntem pels teus referents musicals, quins elements combines en les teves cançons?.

R: Si em diuen que sona a britpop amb tocs dels seixanta en certa forma em sento alleujat. En la majoria dels casos surt a relluir el nom dels Beatles. És cert que l'assumpte d'aquests nois té molt mèrit, van ser uns autèntics genis i en sóc un gran admirador. Però no ens oblidem que estaven en el moment adequat i en el lloc adequat i que el seu mànager va utilitzar els mitjans adequats perquè avui en dia els coneguin fins i tot els ratolins d'algun llunyà temple budista. Però hi ha vida més enllà dels Beatles, i molta. Em sembla patètic quan algú evoca als Beatles quan alguna cosa sona als seixanta, em sembla un argument molt ignorant. En aquells temps s'estava inventant la música de conjunt vocal electrificat i evolucionava a tota pastilla. I uns s'alimentaven d'altres i viceversa. Cada mes apareixia algú nou que aportava un esglaó al concepte artístic de la música. Va ser un moment en el qual van aparèixer diverses corrents musicals, que no foren poques, i totes elles vigents en aquest temps actual. Potser hi ha tanta inventiva musical avui dia? Ni de conya!.

Les coses com són: tota la música pop i rock que s'escolta actualment es basa en la catarsi musical dels anys seixanta. Li podràs posar un altre vestit, però el cos conté els mateixos gens, llevat d'alguna mutació puntual.

R: De moment he decidit aparcar el “projecte taronja” per dos motius: per una part, i sent sincer, per l'escassa repercussió que ha tingut el meu últim treball i d’altra banda perquè m'he dedicat en els últims temps a la producció musical. Durant el temps que vaig estar defensant Fenómenos Naturales en directe, la banda estava formada per grans músics, companys i amics: Javier Polo al baix i veus, Lazs de Zodiacs a la bateria, Juan Comet a la guitarra i veus i Santi Comet als teclats. Amb aquest últim vaig treballar fa poc en la producció del seu segon disc, ja que forma al costat de Clara Téllez el duo de Saragossa Los Peces. El seu disc Ocho brazos para abrazarte ha sortit recentment al mercat. I com he esmentat abans amb Lazs i la resta dels seus companys de Zodiacs hem finalitzat recentment l’enregistrament del seu nou àlbum, 3,2,1...

P: Ens agradaria també que ens comentessis algunes de les teves pròximes idees musicals a curt i llarg termini

Doncs de moment produir tot els discos que em deixin. I respecte a la Naranja China…tinc temes pensats, només he de trobar el moment i les ganes per donar-los-hi forma per a un nou disc. L'assumpte de tenir un fill també treu temps. Qui sap, potser el meu pròxim disc sigui de cançons infantils. Tindria a qui dedicar-li …

I tant!, je,je,je...moltes gràcies per les teves respostes

A tu!

Nota: Si vols més informació d'Alex Olmedo, pots entrar a la nostra secció de Grups Magic Pop.

Entrevista Álex Olmedo en castellano

© Tinet Webfàcil és un producte desenvolupat per Tinet