Magic Pop
Kamenbert
Editen el recopilatori 'En Barcelona no hay nadie como tú'
"Formem part de la història exemplar, paradigma dels grups pop dels vuitanta"
Kamenbert van crear-se a Castelldefels l'any 1981 i es van dissoldre l'any 1988 després d'una actuació a Manlleu. Durant tot aquest temps, van passar pel grup fins a quinze persones. Dos d'ells, Manolo Crespo cantant de la primera formació i Joan Llovera baixista de l'època més soul ens ofereixen el seu testimoni màgic.
|
La discografia dels Kamenbert, a banda de les maquetes, està integrada pel primer single de 1983, el minielepé Soul Nights i dos singles també per a DRO de l’any 1987 amb les cançons Sha la la la-voces i Hey Baby-La gran mentira més el maxi single de la sintonia de TV· per a Don Disco de 1989. Ara, la discogràfica Flor y Nata està a punt de treure al mercat (setemb re de 2006) un luxós Digibook titulat En Barcelona ya no hay nadie como tú, títol escollit pel propi grup i tret de la lletra de la cançó Terciopelo Azul. En total són 34 cançons i una pista interactiva.
L’edició d’aquest doble CD recopilatori és un esdeveniment molt important per a la història de la música pop d’aquest país. El Magic Pop ha aconseguit contactar amb dos dels músics de Kamenbert, Manolo Crespo, cantant de la primera formació, i Joan Llovera baixista de l´època més soul. Aquest és el seu testimoni màgic.
Pregunta: Apareix un recopilatori dels Kamembert titulat “En Barcelona ya no hay nadie como tú”. Segons la nostra opinió, és un treball molt important per dues raons. Per una part reviu i recupera temes i rareses, i d’altra banda, igual o més important, ens ofereix una oportunitat de demostrar un merescut respecte per un dels grups punters de l'escena musical d'aquest país, Kamenbert. Mentre en altres països, les reedicions són habituals i estan molt ben dissenyades, en aquest, fan por no només pel poc rendibles que puguin resultar sinó perquè sembla que ens fan sentir una mica pobres d'idees. De vegades sembla que sentim una mica de vergonya si escoltem els inicis i tendim a creure injustament que hem evolucionat equivocadament des d'aleshores. En el vostre cas, quina ha estat la principal motivació alhora de dissenyar aquest recopilatori?
Manolo: La principal motivació ha estat salvar unes cançons que s'haguessin perdut i contar la història de Kamenbert. Està previst que el recopilatori “En Barcelona ja no hay nadie como tú” surti a finals d'aquesta primavera. La sortida s'ha endarrerit diverses vegades, però ha estat per l'interès de Flor Y Nata Records i nostre també, d’oferir un bon producte. El disc s'ha ampliat a doble Cd, inclou 34 temes i alguna sorpresa, vídeos realitzats per alumnes de l'escola d'animació “9zeros”, una pista interactiva amb fotos, lletres i molt de material del grup. El format del Cd és especial, té la mesura d’un llibre i porta gran quantitat d’informació sobre la història, més fotos, del grup. Hem volgut tenir molta cura per a la creació d’aquest disc. No es tractava de treure alguna cosa de qualsevol manera, sinó un treball del qual poguéssim sentir-nos orgullosos i que la gent en pogués gaudir.
Joan: La meva, i crec que la motivació principal dels membres del grup que hem impulsat aquesta idea, ha estat recuperar un material que creiem que és encara és molt vàlid i digne i que d’una altra manera no hauria tingut mai cap difusió. Un altre motiu important, per a mi, ha estat tancar ja definitivament el grup, després de molts anys i canvis convulsos, amb un disc que inclogui totes les formacions que va tenir el grup i que reflecteixi una trajectòria.
Des del principi vàrem pensar que el material havia de tenir un valor important, tant a nivell d’imatge com de cançons incloses, es per això que s’ha tingut cura en el disseny i s’han descartat cançons per mala qualitat d’enregistrament.
P: Als anys vuitanta, Kamenbert fou un grup que donava la impressió que generava molta energia des de la més pura anarquia dels seus components i de la seva música. Us ho comentem ja no pels canvis experimentats sinó també per la força dels directes. Com us veieu des de la perspectiva que dóna tots aquests anys?.
M: És cert que Kamenbert va ser un grup convuls, que va conèixer bastants formacions, i que en una primera aproximació se’l podria considerar anàrquic. No obstant això, malgrat aquests canvis, hi ha una línia comuna. Les sortides i entrades no suposaven una revolució, sinó que ajudaven a evolucionar. Els temes es reinterpretaven i si desapareixien del repertori era per mort “natural”. Al principi fèiem pop endurit, amb influències de la New Wave britànica i de la música sixtie. A poc a poc, ens vam anar aproximant al soul. Quan me'n vaig anar de Kamenbert, el grup es va acostar encara més a la música negra, i a l'última etapa eren un grup pop-soulero molt ballable i divertit. Els directes de Kamenbert van ser sempre enèrgics, ràpids, molt més durs que els enregistraments. A penes es descansava entre tema i tema, si no era per afinar, el que desespera als cantants.
J: La força de Kamenbert eren els concerts, sens dubte, i això crec que es va conservar i millorar al llarg del temps, malgrat els canvis. Els canvis van aportar convulsions i problemes per l’estabilitat del grup, però la línia del grup va continuar i evolucionar. Des dels principis pop de la formació inicial, el grup va evolucionar cap a un pop-soul propi, amb directes festius i contundents.
|
"Kamenbert mai es va enquadrar en cap moviment. Ens agradaven els mods pels nostres interessos musicals i culturals comuns, però mai vam fer revival. Ens vam fixar en els seixanta perquè no ens agradaven els setanta" |
P: A la dècada dels vuitanta, els grups mod vivien, o potser més ben dit, malvivien atrapats entre dos fronts: per una part el dels mass media especialitzats que els marginaven impunement pel factor revival i d´altra banda, part del públic capficat a reproduir, a cada moment de la seva vida, les escenes més violentes de Quadrophenia. Vau patir alguna d'aquestes situacions?.
J: No crec que Kamenbert fos un grup de revival, ni mod, bàsicament compartíem amb els mods gustos musicals, les festes i els amics. Tampoc patíem una aversió important per part de la premsa. Respecte al públic sempre havia estat correcte, encara que si hi havia hagut baralles, sobretot quan van començar a aparèixer skins entre el públic.
M: He de dir que Kamenbert mai es va enquadrar definitivament en cap moviment. És evident que ens agradaven els mods pels nostres interessos musicals i culturals comuns, i que a ells els agradava la nostra música, però nosaltres mai vam fer revival, sinó que ens vàrem fixar en els seixanta perquè no ens agradaven els setanta.
P: També hi havia gent il·lusionada per veure en els seus grups d’aquí, alguns riffs de per exemple els Jam o d'altres grups anglesos de l'anomenat revival mod de 1979. Als Kamembert quins van ser els grups o els temes que més els van influenciar?
J: El Manolo pot respondre millor que jo respecte a la primera formació. A la nostra formació ens van influenciar molt els grups de noies dels 60, el R&B dels 60, el northern soul, els grups del 77-80 (Jam, Clash, Ramones, B-52..) i els grups espanyols de principis dels 80.
M: No puc contestar per tots, però crec que el que em va influir a mi, també ho va fer en els altres, i aquestes influències es reflecteixen en els temes de totes les èpoques de Kamenbert. M'agradava el mateix que em segueix interessant ara. Els grups anglesos dels primers seixanta: Rolling stones, Small faces, The Who, Animals, Kinks; el pop francès, sobretot Gainsbourg; soul de Stax, Atlantic i Motown; Els Bravos, Els Canaris, Els Sirex; el Northern soul; el punk de Sex pistols o Clash; la New Wave més popera: Blondie, Cars, B'52's, Talking Heads. I per descomptat els Jam.
P: Parlem de les relacions amb altres formacions musicals de Barcelona i de la resta de l'estat. Com us portàveu per exemple amb els Brighton o amb Telegrama, o els Elegantes?.
M: Amb Brighton 64, vam tocar moltes vegades i la relació, sense ser d'amistat, sí era de camaraderia. El nostre baixista va tocar percussions en el single “Deja de tocar a mi chica”, Ricky Gil va fer petar els dits a la maqueta “Tiempos fríos” i va cantar al minilp “Soul Nights”. Sovint improvisàvem jam sessions després de les actuacions. També ens portàvem bé amb Wom A2 o Los Nervios Rotos. Als vuitanta tots coincidíem en els mateixos llocs, perquè no eren molts: Zeleste, Metro, Karma, Boira... Posteriorment va haver molt bona relació amb Los Sencillos de Miqui Puig o Los Flechazos. J: Teníem relació amb els Brighton, Negativos, Canguros, Flechazos i, cap al final, amb els Sencillos, als que vàrem descobrir en una actuació a l’Ametlla del Vallès, el poble d’en Miqui. Les relacions eren correctes, amb alguna col·laboració entre els grups, alguna jam session, i sobretot coincidència als bars, locals i concerts. Amb els Brighton jo hi tenia una bona relació personal, ja que el meu primer grup va ser amb l’Albert Gil i el Jordi Fontich. En Ricky va col·laborar també al disc que vàrem gravar amb DRO. També teníem bastant relació amb els WOM A2, el nostre guitarrista va enregistrar un disc amb ells. |
P: Després de vosaltres van venir altres grups, tan rellevants com Los Flechazos, influenciats pels sons sixties, el soul, el R&B. Un cop es va dissoldre Kamenbert, com vau veure evolucionar el panorama?
M: Los Flechazos van ser un grup molt bo, crec que els qui millor van sintetitzar el modernisme. També m'encantaven els Cool Jerks, que feien un soul que no tenia res que envejar als negres. Cooper m'agrada. La carrera de Miqui Puig és coherent, amb temes elegants i ben arreglats. Crec que ara el panorama és més interessant que als noranta, quan molts es van tornar texans, grunges o indies.
J: Los Flechazos ha estat el grup més important de l’escena, encara que jo hagués preferit una evolució, al final em resultaven repetitius. Jo destacaria també als Brighton com un dels grups més importants, encara que eren coetanis nostres. En Miqui Puig ha tingut una carrera amb alts i baixos, crec que, després dels inicis dels Sencillos en que va fer molt bones cançons, ara està en el seu millor moment. A veure si li va bé.
P: Arribem a l'actualitat per comprovar que el moviment mod s'ha dividit, per dir-ho d'alguna manera, entre aquells que cultiven el so ye-yé, i els que s'han bolcat cap al power pop. Al mig podríem trobar els grups de ska i soul, molts d'ells autèntiques formacions de músics de conservatori avorrits del jazz. Què destacaríeu de l'actualitat?
M: No sóc analista del moviment mod. En tot cas l'escena –vista sempre des de fora–, em sembla ara menys integrista que als vuitanta, més oberta i amb menys gestos de complicitat per als iniciats. Respecte al soul, és un gènere difícil d'interpretar i la veritat és que Kamenbert va ser un grup molt agosarat, que va anar aprenent mentre tocava. Ara, m'interessen més les cançons que els grups. Hi ha una pila de temes que m'agraden i que no sé de qui són. Però destacaria a Miqui Puig, Top Models, Cooper, Los Chicos del Sábado, Los Glosters, Fundación Toni Manero, Lori Meyers, Sidonie, Lula, Astrud, Bombones, Stereototal, Vive la Fête, Le Tigre... i molts altres que em deixo.
J: No segueixo molt l’escena, estic al cas per amics. Dels grups que poden tenir alguna relació amb l’escena mod, jo ara escolto a en Miqui Puig, Vive la Fête, Sidonie, Le Tigre, entre d’altres. M’han dit que Gare està bé, però encara no l’he escoltat.
|
"Kamenbert és mera història, però una història exemplar en el sentit que és un paradigma dels grups pop dels 80. Jo crec que els temes estan vius" |
P: Per cert, hi ha possibilitats que Kamenbert torni a enregistrar nous temes?
M: No. Crec que mai tornarem a tocar junts, així que és molt menys probable que enregistrem res.
J: No. Vàrem reunir-nos per veure si fèiem un concert de presentació del disc i no serà possible tocar, per tant no hi haurà cap tema nou.
P: Si ho féssiu, per quin estil us agradaria decantar-vos o amb quins grups o persones us agradaria intercanviar ideïs i projectes?
M: En l’aspecte personal, m'agradaria fer pop elegant, afrancesat. I també soul. M'encanten els arranjaments de metalls. Per ara no tinc cap projecte musical, estic allunyat de l'escena. Per tant no em plantejo col·laboracions, encara que m'agradaria molt. He seguit cantant durant tots aquests anys, però irregularment.
J: Amb en Gainsburg, Vinicius de Moraes, Marvin Gaye i en Joey Ramone però temo que serà difícil ...
P: Kamenbert pot semblar mera història per a alguns, els més joves, o un avorriment per als més curts de vista que mai van donar una oportunitat al pop, obcecats que el rock, amb algunes arrels, era el nostre futur per competir amb els anglosaxons. Davant d’aquesta flagrant equivocació, què s’hauria de fer?... haurem de continuar asseguts fins que un productor anglès sol·liciti el nostre serveis per enregistrar un parell d'acords amb guitarra espanyola?. Què podem esperar del futur?.
M: Kamenbert és mera història, però una història exemplar en el sentit que és un paradigma dels grups pop dels 80. Jo crec que els temes estan vius, i si hagués cregut que són dolents o que no aguanten el pas del temps no hagués fet aquest disc. De totes maneres no crec que es tracti de competir amb els anglosaxons, sinó de fer alguna cosa digna aquí, a la teva ciutat. I de passada dignificar la pròpia vida, embellir-la i apostar per les coses que t'agraden. He de dir que no comprenc que un grup d'aquí canti en anglès, i que no crec que hagi de ser mimètic amb l’escena londinenca o novaiorquesa per fer bon pop. Ans al contrari. És important que els fans coneguin les lletres. Pel que fa al futur, més enllà del menjar de cada dia i la salut de la meva filla, no m'interessa res, i menys encara els arranjaments aflamencats tipus producte d’OT. |
J: És difícil que els grups de pop d’aquí triomfin a una escala important. Suposo que és part del domini de la cultura anglosaxona sobre la resta de cultures del planeta. L’escena d’aquí està molt condicionada per la manca d’estructures estables per poder mantenir-se amb la música, no existeixen grups que es mantinguin venent una quantitat lògica de discs; aquí o vens molt i fas gires a gran nivell o estàs condemnat a desaparèixer. No existeixen grups del tipus James Taylor Quartet, per posar un exemple d’un altre grup dels que escolto habitualment, un grup que ven una quantitat limitada de discs però que pot tocar a clubs de tot el mon, són prou conegut dins de l’escena i poden viure de la música.
Moltes gràcies per respondre i enhorabona pel recopilatori.
Manolo i Joan: Gràcies a vosaltres.