Magic Pop
::Inici >Cinemàgic Pop
Cinemàgic Pop
Novetats cinematogràfiques dels Faces
Radio Encubierta recrea les emissions pirates de pop des d'alta mar a la Gran Bretanya
El dia 29 de maig de 2009 s’estrena a l’Estat espanyol, amb el títol de Radio Encubierta, una pel·lícula sobre les ràdios pirates britàniques que emetien música pop des de vaixells a alta mar, als anys seixanta. La banda sonora inclou temes del Who, els Kinks, Tremeloes, John Fred and Playboys i altres.
El títol original és The boat that rocked i està dirigida per Richard Curtis, popular guionista de Cuatro Bodas y un funeral, i Notting Hill. El film està protagonitzat per Gemma Arterton, Philip Seymour Hoffman, Bill Nighy, Emma Thompson, Rhys Ifans, Kenneth Branagh, January Jones, Nick Frost, Talulah Riley, i Jack Davenport. La banda sonora sembla un recull d'èxits dels seixanta. Inclou cançons de Duffy, The Kinks, The Turtles, John Fred And Playboys, Martha Reeves, Beach Boys, Smokey Robinson, Herb Alpert, Tommy James, Jeff Beck, The Who, The Troggs, Boxtops, The Hollies, Chris Andrews, Paul Jones, Tremeloes, Skeeter Davis, Easybeats, Cream, Jimi Hendrix, Procol Harum , Otis Redding. Junior Walker, Supremes, The Bystanders, Cat Stevens, Moody Blues, Dusty, Lorraine Ellison, The Mccoys, The Isley Bros, i David Bowie.
A la ficció de Ràdio Encubierta, un dels personatges principals Carl acaba de ser expulsat del col·legi, i la seva mare decideix que passi algun temps amb el seu padrí Quentin que és el cap de Ràdio Rock, una emissora pirata instal·lada en un vaixell al mar del nord. Les emissores pirates han cridat l'atenció del ministre Dormandy, que decideix anar per elles fins que aconsegueix tancar-les amb la normativa abans esmentada Segons declaracions del mateix director, quan va plantejar-se aquest treball cinematogràfic no estava interessat en explicar la història real i probablement tampoc ha estat massa estricte a l'hora de contar el moviment musical de l’època i les seves circumstàncies socials i culturals. El seu interès recau en explicar l’atmosfera d’amistat i l’aventura que significava emetre des de la il.legalitat i la sensació de “morbo”, segons ell mateix, que donava escoltar aquella música per la nit amb un transistor des del llit.
This is England, la pel.lícula que va recordar als media la por als skinheads
This is England és una pel·lícula que recrea, mitjançant els records d’infantesa del seu director, Shane Meadows, el revival del moviment skinhead allà pels anys vuitanta a l'Anglaterra de la Margaret Thatcher, un país en guerra amb l'Argentina i amb una taxa d'atur molt elevada. Aquí, el film ha permès als mass media reviure la por generalitzada dels vuitanta i posterior als anomenats caps rapats. A Catalunya s’estrena avui dia 4 de gener de 2008 als cinemes Alexandra, Renoir Floridablanca i Verdi Park de Barcelona, a l’Eix Macià de Sabadell, al Yelmo Cineplax de Sant Cugat, al Segle XXI de Montcada, al Nou de Vic, a l' Albeniz de Girona i a les Gavarres de Tarragona.
Shane Meadows, director també del film Érase una vez en los Midlands ha construït a This is England un drama al voltant d’un grup de joves skinheads de principis dels anys vuitanta basant-se en els seus records d’infantesa: la seva germana tenia un nuvi skin amb els que de vegades sortia a passejar i acudia a mitings del National Front. Gran part de la pel·lícula ha estat rodada a l'àrea de St. Anne de Nottingham, a una secció a la que sortien algunes cases abandonades al voltant d’una base aèria de la Royal Air Force. Ha estat projectada a diversos festivals internacionals i ha guanyat, per exemple, la categoria de millor pel·lícula als premis britànics de cinema independent.
A Anglaterra ha estat qualificada per a majors de 18 anys pel “seu llenguatge groller i incidència racista de la violència”. Malgrat això, algunes ciutats com Bristol, Camden i Westminster han elegit no acatar-ho per ampliar fins als adolescents menors de 18 anys, el seu missatge.
El seu protagonista principal, un nen de 12 anys de nom Shaun, victima d’una societat i una família desestructurada busca en un grup de joves skin un punt de referència i estimació. L’actor es diu Thomas Turgoose. Fou escollit a un càsting d’amateurs i no havia treballat abans al món del cinema. Es dóna la circumstància que la seva mare a la vida real va morir el 29 de desembre de 2005 i a ella ha estat dedicat el film.
Thomas interpreta aquest nen britànic, fill d’un soldat mort a la guerra de les Malvines, que coneix als joves skins i s’uneix a ells. Un antic membre de la banda surt de la presó i intenta calar en el grup les idees racistes del National Front que faran trontollar els llaços d’amistat i els principis integradors de la resta. Un dels moments claus es quan li pregunta a un dels joves que se sent abans: jamaicà o anglès. El jove d'origen jamaicà amb por contesta anglès. Altre dels moments determinants del film és l’escena on el jove Shaun insulta al propietari d’una botiga amb el qualificatiu de paki que segueix tenint avui en dia un to despectiu de cara a la comunitat índia i paquistani. Pel que fa la banda sonara s'escolten temes dels Specials, UK Subs, Toots and The Maytals, etc... però ha estat criticada per insuficient.
La pel·lícula ha creat força expectació als mitjans de comunicació d’aquí, la majoria dels quals han recordat la por al moviment skin que també es va desenvolupar a casa nostra durant els vuitanta i noranta. Llavors, la creu de Sant Jordi de la Union Jack, lluïda en nombroses ocasions pel National Front, formava part de la simbologia del racisme i el feixisme. I si no que li preguntin al Barça i els problemes que va tenir a l’Aràbia Saudí quan van veure el seu escut esportiu. Cal destacar que a la majoria de les ressenyes que hem llegit, la pel·lícula es considera com una visió autèntica del moviment skin mentre que a poques ressenyes s’anomena que es tracta d’un record personal d'un revival ja què, com sabeu, el moviment en si és anterior i els seus origens es situen a finals dels seixanta i setanta amb el contacte de la comunitat mod anglesa i els emigrants jamaicans. Com a detall, fins i tot el conegut grup de glam rock Slade foren abans skins, o hard mods si ho preferiu, a finals dels seixanta. Llavors es deien Ambrose Slade.
Els que van viure l’anomenat revival skin a la majoria de les ciutats d'aquí, segur que recordaran el pànic que generaven els skins neo feixistes amb el seu comportament racista i ultra violent. Malgrat que no s’hagués viscut cap atac directe, sempre es coneixia algú que sí l’havia patit o que havia vist o c conegut un immigrant que havia estat copejat brutalment. De fet, els atacs existien, no eren ficticis, i esdevingueren un fet que va provocar grans esforços per part d’autèntics skins per separar-se dels anomenats cap rapats feixistes. Llavors es va posar de moda el qualificatiu de red skin d’esquerres i anti racista. La persecució mediàtica i policial contra el moviment de forma genèrica fou realment brutal fins el punt de gairebé aniquilar-lo. Afortunadament, joves i no tant joves skins amants del rocksteady, el reggae i l’ska, i per suposat en contra del racisme, encara en queden i els pots trobar sense cap mena de problema a concerts de música com la presentació del recopilatori Somos los Mods! a la sala Apolo el 2007 o els festivals Rude Cat així com molts més concerts i sessions. Aquells que vulguin recordar o conèixer uns anys díficils socialment però molt productius culturalment, mitjançant una visió personal del moviment revival skin, poden gaudir de la pel·lícula als següents cinemes.