Magic Pop
Gare
Des de Barcelona, una proposta pop-rock emocionant
"Gare és un grup que aporta cançons"
Entrevista a Ismael Inarejos
Ismael Inarejos, cantant i guitarra dels Gare, va veure actuar els germans Gallagher quan tenia 15 anys. Ara, uns quants anys després, té un grup que comparteix amb Wally (guitarra), Rodri (bateria), Agus (baix) i Mercè (veu). A principis de 2006, han tret el seu primer llarga durada titulat Common Ground, amb el segell Bip Bip Records. Gare són un grup que busquen fer bones cançons. Si tens la necessitat d'ubicar-te, se'ls pot comparar amb qui vulguis sempre i quan el que decideixis, conegui la música dels seixanta, tingui en compte el pop-rock dels Ocean Colour Scene i sobretot es permeti el luxe d'anar més enllà i publicar, sens dubte, un dels millors i més encoratjadors primers treballs que es recorden. El Magic Pop ha entrevistat a Ismael i aquest ha estat el resultat.
Pregunta: Els Ocean Colour Scene es van conèixer a un concert dels Stone Roses, el so de Madchester va començar a un concert dels Sex Pistols, ¿Gare té algun concert o esdeveniment musical per commemorar?
Resposta: Doncs la veritat és que degut a l´eclecticisme imperant dins de Gare, no tenim un concert fetitxe que puguem considerar el concert que ens va marcar com a banda, ni embrionari de res, però per la meva part, recordo que el primer cop que van venir els germans Gallagher a Barcelona cap al 1995 quan jo tenia uns 15 anys, hi vaig anar i vaig pensar: “joder! vull ser com ells!”. Un altre concert que m’ha marcat molt, dels millors de la meva vida, va ser probablement el que va fer el David Gray al Razzmatazz fa uns 3 anys.P: Parlant dels OCS, hem llegit crítiques que us hi comparen. Altres diuen que sou una mica britpop i altres que si preneu detalls del so dels seixanta. ¿Van ben encaminats o potser intenten buscar, com sempre, uns referents que els facin sentir-se segurs del que escolten?
R: Els OCS és un dels grups al qual TOTA la banda respectem i idolatrem. Segurament ens hi comparen perquè són una banda actual que s’alimenta dels clàssics d’una manera evident, i a més, és un grup molt rock’n’roll però també molt pop; i això vindria a ser el que els mortals coneixem com a pop-rock. El que passa és que aquesta etiqueta deu ser massa simple o poc concreta per als mitjans i per això sempre intenten reinventar etiquetes fins al extrem de la paranoia.P: Esteu treballant en una discogràfica, Bip Bip Records, que també, en certa forma, està marcada pels comentaris que la ubiquen en un espai entre mod i psicodèlic. Segons el nostre parer, és perfecte tot i que afegiríem més estils...però, no temeu, no us demanarem que definiu el vostre i us poseu dintre de cap casella. En canvi, sí que ens agradaria que ens valoreu el treball de Bip Bip Records i en concret l’opció per recolzar aquest tipus de música.
R: L’Albert Gil de Bipbip Records és una icona local del moviment mod i va decidir apostar per grups que o bé reinterpreten aquest estil o bé estan marcats d’alguna manera per la influència dels anys 60. Nosaltres tirem més aviat per la segona opció, però sigui com sigui és evident que a Catalunya hi havia una carència discogràfica pel que fa a aquest estil i BipBip s’ha convertit en un “salvador” d’aquesta escena.P: Fins ara, us hem plantejat unes preguntes que naixen d’espais comunicatius d’àmbit un tant reduït si els comparem amb els mass media musicals d’aquest país, els quals sistemàticament fan el vuit a moltes propostes en benefici possiblement d’altres interessos, entre ells els econòmics. En aquest sentit, noteu alguna mena de boicot o oblit certament intencionat producte d’una visió estúpida?
R: És evident que no disposem de la logística, mitjans o fins i tot ajuda governamental que per exemple tenen a les Illes Britàniques, on la música és considera una part primordial de la cultura nacional. Per altra banda, comencen a sortir propostes prometedores com IPOP, el nou programa que porta Jesús Ordovás a TV2. A veure el que dura!P: De fet, nosaltres considerem que en aquest país i en aquest moment, existeix una tendència malaltissa per recolzar la post tristor folk en detriment de les cançons alegres i pop. ¿Esteu d’acord?.
R: Bastant d’acord!P: ¿No creieu que s’hauria d’enterrar el terme “independent” o si més no, contar-se tota la veritat?
R: Es tracta simplement d’una de les etiquetes de les que et parlava abans, tot i que aquesta en particular ja està bastant assumida. Si és veritat que potser s’ha distorsionat el seu sentit originari: Independent = Per minories, vanguardista etc cap un altre: Independent =”no los conoce ni su puta madre!”P: Pel que fa a l’hora de treballar, ¿quins passos preferiu seguir?. Naix tot d’una melodia, d’una bona lletra?
R: Normalment faig les cançons a partir de melodies. Prioritzo la melodia per sobre de tot, i això no vol dir que infravalori les lletres, ni molt menys, però és una qüestió de prioritats.P: El vostre primer treball és precisament un excel·lent exemple de bones cançons amb bones idees i sobretot amb la vitalitat pop que necessitem. ¿Podriu definir vosaltres mateixos quina creieu que és la principal aportació?.
R: Crec que precisament el que aporta Gare són “Cançons” en un moment en que la majoria de les bandes prioritzen i s’encaparren en “sonar com a tal banda” o “ser guais i portar el rotllo que més mola!”P: ¿Per acabar, fins on vol arribar Gare i quins camins té previstos agafar per aconseguir-ho?.
R: El nostre objectiu és deixar de ser un fuster, un mestre, un informàtic, un repartidor i una traductora per passar a ser una banda professional que viu d’això. Però sona bastant a utopia, oi?Nosaltres no creiem que sigui un futur tant utòpic i si no, escolta el seu primer treball i t'emocionaràs. Gràcies, Ismael, per respondre les nostres preguntes i enhorabona als Gare per aquest Common Ground