Magic Pop

::Inici >5è Festival Pop Art de Càceres

5è Festival Pop Art de Càceres

Del 18 al 27 de setembre de 2008

La felicitat Pop a 800 quilòmetres de casa

El 5è festival Càceres Pop Art va tancar la seva cinquena edició el dia 27 de setembre de 2008 al gran teatre de la ciutat amb el lliurament dels tercers premis Pop Eye durant una gala on l’humor, la música en directe, els premiats i la presència de Massiel van ser els principals protagonistes d’una nit memorable. Des del dia 18 de setembre, l’Associació Bon Vivant va oferir una programació variada de concerts a la sala la Bola, una exposició de pop art amb la figura del rei d’Espanya com a protagonista i diverses sessions de cinema. Una representació de Magic Pop va assistir al festival per a recollir el premi a la millor web i aquesta és la nostra particular crònica d’allò que vam viure amb una emoció incommensurable.

Arribàvem a Càceres, després d’un llarg viatge de més de vuit-cents quilòmetres, la tarda del dia 25 de setembre. Els dies anteriors havien tocat ja els grups Scud Hero, Cajón de Sastre, Band a part, The False Friends, Mi llitle Pony, Supernova, The Yellow Melodies i Homeless.

Un cop instal·lats, van venir les corresponents presentacions i primer intercanvi d’impressions amb el responsable de Bon Vivant, Juan Pedro González. Seria injust continuar aquest crònica sense deixar palès la grata impressió que ens va causar, ja des d’un primer moment, l’amic Juan Pedro, tant com a persona, com a organitzador d’un esdeveniment que ens va fascinar. Amb franquesa, us podem assegurar que hem conegut poques persones com ell que puguin assolir fites importants com aquesta i fer-ho amb criteri i una naturalitat totalment exempta d’entusiasme embafador i protagonisme innecessari.

Tots el concerts se celebrarien a la sala La Bola, un local ampli, ubicat als baixos d’un gran hotel, decorat amb cert gust, que tenia una llarga barra que ocuapava l’espai central més un escenari arran de públic. En línies generals la sala era molt propícia per als espectacles programats tot i que, en ocasions, es feia desagradable l’excessiu volum que s’emetia sense càlcul aparent i més proper a la distorsió que altra cosa. La primera nit ens disposàrem a presenciar els concerts d’Olivia de Happyland i els Autonautas. Olivia ens va oferir una selecció de les seves millors cançons pop folk durant un concert molt agradable on destacava el joc de veus i la dolçor dels seus temes on s’introduïa certa amargor existencial mitjançant els texts. Després actuaren, al nostre parer, una de les grans estrelles d’aquest festival. Els Autonautas van deixar ben clar, un cop més, que són un dels grups actuals amb major projecció i amb més capacitat creativa. Durant el seu recital de veritables himnes pop, com per exemple Nord, també vam poder gaudir de versions magnífiques dels Brincos i los Amaya. En directe demostren una destresa alhora de desenvolupar els temes, un domini dels tempos i un repartiment de veus, ben estructurat pels músics però mal calibrat per la taula de so, entre els seus dos guitarres Clara i César acompanyats d’una base sòlida de ritme amb baix i bateria.

Al dia següent, després d’una interessant i molt recomanada passejada pel centre històric de Càceres, vam coincidir cap al migdia amb la nodrida expedició de grups de Barcelona que havia arribat a primera hora del matí cansats d’un llarg viatge d’autobús i encara impressionats per una badada d’un dels conductors que gairebé va acabar en un accident. Acudien a Càceres a recollir els premis i a delectar-nos amb la seva música, els Stay, els Chicos del Sábado, las Satellites of Love més les Hildegards i dos grans comunicadors pop com són el periodista Alex Oró i el fotògraf Oriol Rosell. Els grups actuarien aquella mateixa nit de divendres mentre que l’Àlex i l’Oriol tenien l’encàrrec d’escriure una crònica oficial i fer un reportatge del festival que esperem amb moltes ganes.

El concert de la representació barcelonina va començar a la sala la Bola amb els Stay en formació de trio: orgue, bateria i guitarra més veu. Fou un directe absolutament genial. Els temes d’Stay són del milloret que es composa en aquest pais amb arrels psicodèliques i durant el concert ens van regalar uns finals destacats pel lluïment espectacular dels músics. Per a fer-se una idea, servirà recordar les parts finals dels Stone Roses però amb molta més força i resultats hipnòtics. Amb el darrer acord encara pul·lulant de neurona en neurona, sortien a l’escenari les Satellites of Love amb molt d’optimisme, amb ganes de confraternitzar amb el públic i demostrant una gran capacitat de mesclar el rock amb el pop psicodèlic amb un toc nòrdic que les fa úniques. Van interpretar algunes versions de grups de Finlàndia però preferim, sense cap mena de dubtes, els seus propis molt més interessants i creatius. Potser la seva estada a Barcelona els ha permès introduir alguns detalls que les fan distingir-se positivament de les bandes que elles mateixes reconeixien admirar. Malgrat l’ensordidor so mal calibrat que no va permetre gaudir de tots els detalls, crec que el públic va quedar satisfet.

Acte seguit apareixien a l’escenari els Chicos del Sábado que malgrat tenir-ho tot al seu favor: bones cançons, una veu afinada i uns instrumentistes precisos, no van convèncer al públic o així ens ho va semblar. Aquesta sensació es confirma quan llegeixes cròniques del concert d’aquella nit com la publicada per Javier Solís al Periódico de Extremadura on ni tan sols els nomena. Que a un dels millors grups del festival li passi això, ens dóna que pensar i ens permet plantejar-nos un seguit de preguntes: ¿Són invisibles o potser no existeixen més allà de la invenció d’algú que espera sentir un grup creatiu i vibrant?, ¿El cronista del Periódico es va perdre l’actuació perquè just en el moment que tocaren va patir una forta indisposició?. ¿Entenem tots plegats què fan los Chicos del Sábado?. ¿Ens resulta fastigós que algú guanyi un premi al millor grup mod o fins i tot que existeixi el premi a lo mod o potser lo mod en general?. Crec que cap d’aquestes preguntes ens donaria una resposta esclaridora per explicar la situació o potser sí, la darrera per exemple. El possible problema, al nostre entendre, de los Chicos del Sábado podria estar precisament, i de forma força injusta, en l’adjectiu mod. Un cop més, queda demostrat que la ignorància d’alguns els permet assimilar, amb rancúnia, el terme mod a una mena d’elitisme arrogant post quadrophenic. Així què, per decantació estúpida, tot aquell que s’hi mescli acabarà al mateix pot i per tant serà rebutjat d’entrada faci el que faci. Lamentable, si més no. Per tant, recomano als magnífics Chicos del Sábado que mai més diguin que són ni tan sols simpatitzants del modernisme i potser així se’ls tindrà en compte pel que són: un molt bon grup de pop, collons, a veure si queda clar d’una vegada per totes!. Pel que fa al concert, a destacar la potència i la força emotiva dels seus temes incloses un parell de versions espectaculars: un clàssic de los Flechazos, Viviendo en la era pop, i l’altra del conegut Louie Louie de Richard Berry, popularitzada els seixanta pels Kingsmen.

Les Hildegards tancaren la nit amb la seva proposta més propera el grunge que al punk i ens van fer passar una bona estona plena d’energia i moltes ganes, sí senyores...

Durant aquesta gran sessió musical “barcelonina”, al bell mig de la bonica terra extremenya, també vam tenir el gran plaer de conèixer a uns amics, fins llavors del ciberespai, als que, per fi, podíem posar cara i veu. Ens referim a un grup vingut d’Andalusia amb membres dels Refoundations i altres referents de l’escena modernista de Cadis amb els quals vam parlar el que vam poder entre l’altíssim so de la sala. Sense cap mena de dubte, vam poder corroborar que es tracta d’unes estupendes persones amb un exquisit gust per la música i el bon vestir, uns autèntics mods vaja.

La gala Pop Eye

I així de satisfets per la música i les coneixences, vam arribar al dia del lliurament dels premis Pop Eye. La nit del 27 de setembre de 2008 serà recordada per nosaltres com una de les més importants de la nostra vida perquè ens vam sentir molt però que molt afalagats entre tantes estrelles de l’espectacle. La gala començava cap a les 22:00 hores amb una presentació impecable sustentada amb un grup de teatre anomenat LaBotika que, amb les seves paròdies de la realitat política, cultural i social d’Extremadura, van fer les delícies del públic que abarrotava el teatre. Vam riure molt amb uns gags entre premi i actuació que van aconseguir qu

e la gala no decaigués ni un sol moment.

Afortunadament per als nervis del nostre representant, vam ser dels primers a rebre el premi, una atractiva escultura de metall dissenyada per l’escultor cacereny César David. El vam rebre després de la projecció d’un vídeo excel·lent, fet pel nostre propi equip, on mostràvem en un minut i escaig la nostra feina informativa. Així vam poder continuar gaudint amb tranquilitat de les curtes però intenses actuacions dels portuguesos Sean Riley & The Slowriders, The Profilers, dues propostes entre pop cabaret i psicodèlia molt interessants sobretot la dels Profilers, els extremenys Cajon de Sastre que sonaren impecables, els divertits i vibrants The Phantom Keys, els sensacionals Supernova amb el seu pop d’arrels sixties, la encisadora Russian Red o els contundents Blows amb un cantant més enllà de la realitat del moment. No van acudir a la gala per diverses situacions grans grups que ens agradaria haver escoltat com els Peter Colours, els Canary Sect, els Pepper Pots o els Fabulous Ottomans, ni bandes com els Planetas o la Casa Azul. Tampoc hi van ser els Born Losers ni els Indigo perquè dissolen malauradament phantom keys directe

el seu projecte musical. Els que sí van recollir el premi, a banda dels ja nomenats, foren Miguel Trillo, un gran fotògraf, home molt humil i un excel·lent professional del qual vam poder veure una petita mostra dels seus retrats dels vuitanta, Julio Ruiz que va assegurar-nos textualment que “tot i semblar mentida, no tinc molts premis a les meves vitrines”, Domingo González pel video la Revolución Sexual de la Casa Azul, l’equip de Miradas 2 al complert, redactors del suplement de música i cultura jove del País, i Juan Rivas que va acompanyar al final a una emocionada Massiel que rebia un reconeixement a la seva trajectòria al celebrar-se els quaranta anys del famós triomf a Eurovisión.

En definitiva, una nit de somni que acabava amb una gran festa a la Bola però a la qual no vam assistir disposats a aixecar-nos molt aviat el dia següent i tornar a fer els més de 800 quilòmetres de casa per retrobar-nos amb una altra felicitat, la d’explicar-ho tot amb pèls i senyals als nostres éssers estimats i per suposat a tu que ja has arribat al final d’aquesta crònica. Que sàpigues que aquella nit, al recollir el premi també vam pensar en tu.

Nota: Si vols llegir altres cròniques del festival pots clicar la redactada per Tinet o les informacions recollides al dia següent pel Periódico de Extremadura o el diari Hoy. Per més informació sobre el festival pots accedir al nostre reportatge, al myspace del festival o de l'Associació de Bon Vivant

T'invitem també a veure el video que es va projectar durant la gala per presentar la nostra web