Magic Pop

The Gurus

Trio de pop rock de Barcelona que acaben d'editar un brillant àlbum titulat Now

Al nou àlbum "Now" sonem com als principis, tal qual som en directe

The Gurus ha aconseguit amb el seu nou disc donar un pas important respecte al seu anterior treball. Cadascun dels temes d'aquest magnífic àlbum aporta, de manera significativa, una expressió de l'univers rock i pop amb una potència desbordant i amb una creativitat que molts voldrien per als seus repetitius i pesats treballs que més que “marca” acaben sent “còpia” de la casa. A “Now”, que així és titula, podem trobar als Byrds, als Beatles, al so Detroit, i així fins a una infinitat de detalls que ens recordaran alguna cosa però que a la vegada ens deixen ben clar que la combinació d'elements forma part de la saviesa d'aquest trio que han aconseguit el difícil però no impossible: crear un so propi, el so Gurus davant del qual, després d'una atenta escolta, falten les paraules per definir-lo en tota la seva grandiosa amplitud.

Pregunta: Magic Pop ha escoltat múltiples vegades el vostre nou àlbum i amb cadascuna d'elles ens sembla més extraordinari per diversos motius que intentarem explicar al llarg d'aquesta entrevista. Amb una primera audició destaca inevitablement el so de les guitarres molt més present i personalitzat que l'anterior. Potser és aquesta una de les conclusions més evident però el més sorprenent del cas és que no totes sonen igual. La varietat manifesta converteix al vostre àlbum en un exemple de les possibilitats de l'instrument, des de l'acompanyament actiu front al sol moderat. Es podria considerar la presència variada de guitarres un objectiu premeditat o va sorgir a poc a poc durant el període de composició?.

Resposta: En realitat aquest era el nostre so als començaments. Fèiem molt rock and roll i versions dels Beatles. En aquest àlbum vam voler sonar tal qual som en directe. Molta gent s'ha sorprès, però potser és perquè no ens coneixen ni ens han vist mai en directe... Aquest disc és per a tots ells. I sí, va ser premeditat el sonar d'aquest manera tant crua.


P: I malgrat això, el desenvolupament de molts dels temes no segueixen la concepció previsible de les potents guitarres. Hi ha cançons que es desenvolupen amb melodies molt pop acompanyades per guitarres de rock. Cançons que barregen estils com si els Beatles estiguessin acompanyats dels MC5; temes amb tocs funk, parts instrumentals que retrunyen a l'estómac i així fins a una tota una pila de combinacions possibles. Al nostre entendre, tot això aconsegueix definir un estil propi i peculiar però ens agradaria que vosaltres mateixos ho definíssiu i ens aportéssiu algunes de les experiències anteriors alienes o pròpies que us han ajudat a perfilar-lo.

R: Ens agrada la bona música de tota la història del Rock i més...
De la A a la Z. La llista és interminable... Elvis, Dylan, Beatles, Doors, The Who, Kinks, la Velvet, Bowie, el soul, Small Faces, Springsteen, The Clash, Van Morrison, Tom Petty, The Verve, Joy División, Status Quo, Pink Floyd, Hendrix, Nirvana, Sex Pistols, Oasi, Paul Weller... i Triana, Serrat, Wagner ... veus com és interminable? Motown, Ringo Starr, Ray Charles.

P: Una vegada definit l'objectiu a complir. Quin mètode de treball vau seguir, penseu mantenir-lo o és només una experiència més que pot variar en un futur?

R: Sempre escrivim les cançons a casa i després les assagem per al disc i el directe. Aquesta vegada alguns temes van sorgir a l'estudi i es van gravar ràpidament per capturar la frescor. Per al pròxim igual els componem després d’enregistrar-los.

P: Sense cap mena de dubte, Now se situa en el panorama actual, ja no nacional sinó internacional, a un nivell molt elevat de la sempre subjectiva escala de la bona música i si la majoria dels que diuen entendre, fossin justos i no s'amaguessin darrera de les misèries de les multinacionals discogràfiques, no es cansarien de promocionar-lo. Quina opinió us mereix l'actitud dels mitjans de comunicació, especialitzats o no, respecte al pop rock?

R: Aquesta és una cosa que hem dit moltes vegades. En aquest país (llevat de comptades excepcions), la majoria d'emissores són afins amb exclusivitat als vuitanta, a les sales et diuen que baixis el volum de la bateria(?) i hi ha gent que diu que l'únic que queda viu dels Beatles és Elton John...(!). La gent consumeix el que li posin als mitjans, sigui el que sigui i a la majoria dels casos els mitjans posen merda pagada per multinacionals. La pregunta és: Per què no fan el mateix amb músics i bandes bones, que n'hi ha?... el públic ho compraria igual? Què els espanta tant? Algunes revistes se salven de la crema. A canvi la seva difusió és mínima. El gran públic de Rock d'aquest país són les pròpies bandes que acudeixen als concerts.

P: Existeix un concepte molt recurrent que seguim utilitzant de manera poc estricta per jutjar, ressenyar o catalogar un producte musical. Es tracta de la paraula indie. Un grup de joves que acaba de començar, i que s'enfila en les llistes britàniques per obra i gràcia del crític amb complex de cercador de tresors, és considerat indie i tots els que fan el mateix per triomfar i els copien doncs també. Per a vosaltres què significa el terme indie i què us sembla el seu ús indiscriminat?

R: Ho desconeixem. Crec que un “tio” del Canadà ho sap... no creiem que sigui un estil, més  bé és com una situació. Si estàs a una companyia petita ets "indie". En realitat a totes les bandes "indies" els encantaria deixar de ser-ho... que ningú s'enganyi.

P: Respecte al cada cop més cavernari món de l'autèntic pop rock que, malgrat alguns esforços memorables, aquest sobreviu gairebé sense recursos, ni ajuts públics ni públic majoritari. Creieu que existeix alguna solució global per tornar el prestigi a la música, diguem-li alternativa per entendre’ns, com expressió artística al marge dels usurers de la cançó mediàtica i els graciosets de l'underground esperpèntic. La pregunta pressuposa que alguna vegada ha tingut aquest prestigi i per descomptat, la qüestió es situa al marge que vosaltres considereu que mai l’ha perdut i fins i tot que potser no valgui la pena recuperar-lo.

R: La solució (com sempre) seria educar bé als nens des de petits. Avui dia és fàcil sentir a algunes persones que no els interessa molt la lectura o la pintura i no passa res, està acceptat socialment (no tinc temps, estic molt ocupat...), però quan es parla de música, a tot el món li agrada i compren qualsevol escombraria amb l'excusa que contra gustos no hi ha res escrit. Que algú escrigui alguna cosa ja! La cultura i l'art han caigut en favor de la ciència i la tecnologia. Ja ningú fa edificis amb gàrgoles. Com més ràpid i barat sigui, molt millor. Hauria de canviar molt el món en tots els sentits... però tot està muntat perquè tots moguem pedres per al faraó...

P: Una altra de les impressions que volem compartir amb vosaltres és l’estesa necessitat patològica de tocar als festivals cada vegada més previsibles amb les seves relíquies dels vuitanta, els seus joves adolescents que imiten a les relíquies i els grups que són amics de les multinacionals que a la vegada han comprat als organitzadors. Quina és la vostra opinió enfront d'aquesta tradicional concentració de música dispersa?

R: Bona i quants més millor, encara que es matin entre ells per les dates. Una altra cosa són els que decideixen qui toca i qui no. Sempre toquen els mateixos, o no, Xoel?. El que no es pot acceptar de cap manera és el que està passant d'algun temps ençà, que és el fet que hagis de pagar per tocar.

P: Vosaltres que teniu experiències discogràfiques significatives fora d'aquest país, quines són les principals diferències a manera d'avantatges i desavantatges?

R: Pel que a nosaltres respecta la principal diferència és que allà sempre ens han pagat el màster sense problemes, mentre que aquí ja és una sort que te l’editin rascant-te tu la butxaca. Però bé és normal, allà hi ha més negoci muntat. A part, us comentem que ens han col·locat un tema del nostre últim treball "Now" a una ràdio propietat de Steven van Zand, (a qui vam conèixer personalment durant la passada actuació al costat de Bruce Springsteen aquí a Barcelona) com número u del mes de juliol. El tema en qüestió és "He was a man" i el programa de ràdio es diu: "Little Steven underground garatge". Aquí només et punxen a  l'ambulatori.

P: Us heu plantejat alguna vegada deixar aquest país i instal·lar-vos en un altre que us permetés un desenvolupament més positiu de la vostra música?.

R: Tot el món es planteja alguna vegada "anar-se'n". És complicat per moltes raons, però si sorgeix una oportunitat raonable, us assegurem que no la deixarem escapar.

P: Respecte als vostres projectes, ens podríeu avançar algunes idees que us rondin pel cap i si és possible delimitar-nos alguna que tingui moltes possibilitats de complir-se?

R: Aconseguir mànager (professional) d’una vegada per totes. Hem tingut algun però no va acabar de funcionar, es movia en altres àmbits. Seguir amb el nostre rotllo, enregistrar i tocar a Gran Bretanya, USA, Iraq, Síria, Palestina, el Congo belga, Colòmbia, al mar negre, al mar mort i al mar malalt, que és on acabarem l'última gira.

Magic Pop: Moltes gràcies per les vostres respostes

The Gurus: Gràcies per tot.

Nota: Si vols més informació del grup pots entrar al seu myspace. Si vols comprar el disc, pots accedir a la pàgina de Rock Indiana i si vols més dades dels concerts, t'invitem a seguir la nostra secció de Magic Mod Pop.

Entrevista en castellano a The Gurus

© Tinet Webfàcil és un producte desenvolupat per Tinet