Magic Pop
::Inici >Juan Antonio Ross
Juan Antonio Ross
Acaba d'editar-se un recopilatori amb tota la seva obra discogràfica
Sóc un transmissor d’emocions, un pescador de melodies, un melòman sense control
Juan Antonio Fructuoso "Ross" acaba d’editar un recopilatori que fa justícia amb tot el seu immens treball discogràfic, sota el títol genèric de A Collection For Enemies And Friends 1992-2002 (La Yesería Records més Perdición'08). En aquests moments es prepara per a presentar-lo en directe i segons ens explica a la següent entrevista, al finalitzar l’estiu podrem gaudir de quatre noves cançons en format EP i en castellà en forma d’avanç del seu nou àlbum en el que treballa com “un simple transmissor d’emocions i un pescador de melodies”. Mentrestant, aquest declarat melòman sense control, al qui la música va escollir per a materialitzar grans cançons, ha atès a les preguntes del Magic Pop.
Ross és, abans que res, un excel·lent compositor i intèrpret de cançons. Però també és un perfecte exemple de gran artista, d’aquells que a nosaltres tant ens agrada, que ja pot fer el que sigui que la crítica despistada ho considerarà com a revival per no obligar-se a apreciar-lo tal qual és, sense trampa ni cartró. Ross és també d’aquells músics que la majoria mai ha escoltat amb devoció però que sí han sentit parlar-ne gràcies al fet que altres el citen... uns altres, molt més mediocres però també més afortunats dintre de la ruleta descervellada de la fortuna. Sense interès, Ross es converteix en poc més que un més, però amb criteri, està més enllà de les modes gràcies als seus temes absolutament fascinants. Amb el fàcil que és, simplement, gaudir-ne de les seves cançons així, sense més. Vegem, si no. Pregunta: Publiques un recopilatori i vagi per endavant que per a nosaltres és una iniciativa essencial per recuperar amb justícia la teva obra… bé sigui per recordar-la, o per iniciar-se en ella, o també per a … per a què més se t'ocorre a tu?
Resposta: El fet cert és que heu respost la pregunta vosaltres mateixos. M'agrada en aquest cas la paraula justícia perquè d'alguna manera aquest disc vol fer justícia amb una pila de coses: els músics que han deixat aquí la seva empremta i mai han guanyat un duro, gent que l’ha recolzat
desinteressadament, o simplement el fet que una pila de maques cançons de pop podien quedar-se perdudes en l'oblit. És un disc homenatge a tot això i sobretot als fans, que encara que pocs, són dels bons, grans melòmans, enamorats de les melodies i del pop sense més. És una oportunitat per als ja iniciats de tenir en un disc tot aquest material que queda escampat en una pila de llocs, rareses o “demos” que fins ara no es podien trobar enlloc… en fi, com el seu títol (en clau d'humor) vol reflectir que és un disc per a tots, els nous i els vells, els blancs negres o grocs, els alts i els baixos, els guapos i els lletjos… i les guapes i les lletges…P: El luxe de detalls d'aquest doble àlbum no només es limita al pla sonor sinó que conflueixen en el mateix producte el bon gust i l'originalitat de la portada i un llibret certament espectacular. Com vau treballar la idea del disseny i la presentació?
R: Chilin Grandaos, de Touristflag, és un amic d'un amic, viu a Granada (sort per a ell) i a més és membre de Martin, que tocaren amb nosaltres el 7 de Març a la sala 12ymedio de Múrcia. El nostre amic comú és Angel Gómez, responsable de la bateria d'Octubre i responsable de discos a la FNAC de Sevilla. Angel li va proposar fer la portada. Chilín, des de ja, és per a mi una icona, un referent, un catalitzador, una persona imprescindible, d'aquestes que t'alegra haver conegut. El seu disc “La Vida en General” és una joieta de Pop gairebé sense definició possible. I bé, vam parlar un parell de vegades per telèfon i contactàvem via correu electrònic. Es va fer així. Jo em vaig currar les dades, molt temps refrescant la memòria i buscant aquí o allà, però tot el disseny és seu. Va saber llegir a l'instant l'ambient i ho va traduir amb precisió de cirurgià (que més voldria un cirurgià). Per a mi és un mag. L'únic que aporto és la idea del gest de complicitat amb Deutsche Gramophon. És una icona de la infància… bé, de tota la vida. Els seus discos han omplert l'aire de casa meva des de sempre.
P: Quin estil, autor o cançó ha influït més en el conjunt de tota la teva obra?.
R: Els Beatles són potser el que més. Jo vaig aprendre a cantar amb discos dels Beatles… però sóc un melòman sense control, escolto de tot, m'agrada el progressiu, el jazz, la clàssica, el rock tou i dur, el folk, no em cou gairebé res, a menys que sigui molt dolent i en això no té perquè ser Meanstream. Hi ha dolent i bo a
tot arreu. Però precisant, quan componc em mola el POP, és el llenguatge amb el qual millor m'expresso i té la peculiaritat de poder adoptar qualsevol forma o qualsevol instrument, pots fer pop amb sitars, violins, mandolines, guitarres… en fi, l'accepta tot, és un món infinit de possibilitats, pot sonar jazzi o brasil o com sigui, però sempre és pop i això és màgia també. Per esmentar algú més no puc negar la influència de Big Star o de Pink Floyd, o Teenage Fanclub, encara que a vegades, amb els grups contemporanis passa que tens les mateixes influències que ells.P: I ja posats a mirar cap enrere, els teus molts i variats records artístics et porten a alguna conclusió que vulguis compartir?
Millor no… jo em moc per impulsos o estímuls. Des de petit he estat composant cançons. He tocat de tot: instruments i estils. Sóc simplement un músic, i gairebé et podria dir que crec que no ho vaig elegir jo mateix. És una cosa que et ve imposada i que ve molt de dins. No hi ha possibles conclusions. Seria com intentar explicar si Déu existeix o no. Una altra cosa és el món exterior, i aquest si et porta a conclusions, però quan són dolentes s'obliden i s'aprèn i quan són bones es recorden i també s'aprèn… nothing else… La vida és simplement com és. Jo sóc músic i no puc fer res per remeiar-lo. És clar, no tinc intenció de remeiar-lo, m'encanta ser músic… no vull ser cap altra cosa.
P: No sé si estaràs d'acord amb nosaltres, però ens dóna la impressió que cada cert temps apareix l'etiqueta de pop psicodèlic amb destresa i desimboltura per englobar a moltes propostes diferents encara que còmplices perquè, més o menys, reivindiquen als mateixos clàssics. Si et pares a pensar pop psicodèlic pot no significar res o potser ho sigui tot. La nostra sensació és que el concepte s'utilitza com a referència per atreure sentits inquiets a un tipus de música, amb arrels sixties, sensible i emotiva, que juga amb imatges creades expressament per a móns imaginaris. Potser, la definició també serveix per al surf però bé, és una opció per explicar-ho. Per a tu, que en ocasions t'han etiquetat sota el mantell de la psicodèlia i alguns grups t'han reivindicat amb admiració per explicar les seves raons creatives, significa alguna cosa el terme pop psicodèlic?. Et sents còmode quan t'inclouen en els referents d'aquest diguem-li estil?.
| "Sóc un melòman sense control, escolto de tot, m'agrada el progressiu, el jazz, la clàssica, el rock tou i dur, el folk, no em cou gairebé res, a menys que sigui molt dolent " |
El que també és cert és que no sempre treballo temes des del punt de vista
Psicodèlic. Les cançons, crec, no tenen propietari. Jo sóc un simple transmissor, un pescador de melodies, un escultor de sons, però aquestes melodies o sons existeixen en algun lloc immaterial. Un només els descobreix, s'emociona i decideix ensenyar-ho als altres perquè sentin això mateix: emocions, que alguna cosa es mogui per dins. És una etiqueta que no em molesta en absolut. Per a mi, una obra cimera del rock de tots els temps és un single dels Beatles: Paper Back Writer a la cara A i Rain a la cara B… és una breu Bíblia.P: Parlem si et sembla del sentit d'editar un producte discogràfic. Sens dubte, l'opció de situar al mercat una idea musical amb format és conseqüent dintre d’una necessitat personal i per descomptat també econòmica, encara que totes dues no tinguin el mateix pes ni als mateixos beneficiaris en igualtat de condicions. Al nostre entendre, la preocupant crisi en la venda de CD's obeeix, en realitat, a un ploriqueig que no cessa per les pèrdues quantioses de les multinacionals més que les que experimenten altres propostes minoritàries. Enfront d'aquest problema, podem optar per la compra com una actitud responsable i solidària que nosaltres defensem més enllà de l'intercanvi de béns de consum. Quin és la teva opinió sobre això?.
R: Estic per la compra d'originals… però durant més de quaranta anys ens han estat prenent el pèl i havia gent que s'havia estirat a la bartola i que només feia que engreixar la seva panxa a costa dels melòmans. M'agrada tot això de la crisi, perquè de tant en tant, està de “pebrots” que el món ens doni una sacsejada, que ens digui “estàs viu… mou-te”. Així que tot això d'Internet ha servit de revulsiu. Mai estaré en contra dels avenços o com es vulgui dir, potser seria millor dir-ne canvis. Les coses canvien de manera constant i ineludible. ¿Perquè l'ésser humà ha d'estar sempre tan preocupat per establir coses que no canviïn mai?. És absurd. El que cal fer és adaptar-se. En el meu cas, com a músic al que li agradaria vendre un milió de còpies, mai he passat de 2000, entre altres coses perquè mai hem fet tirades majors… així que, em sento còmode igualment, o incòmode, segons es miri, tant abans com després. Jo estic del costat de la cultura. La cultura la fem la gent i és per compartir amb la gent. El com es guanya la vida un artista sempre ha estat motiu de debat i d'especulació. Jo canto i a vegades he sentit que si a més a més em paguen per això, era un luxe. Però cal menjar i pagar el lloguer, cal cobrar, no deixa de ser un treball, i hi ha molt treball darrere d'un disc o d'una gira que no es veu en la superfície, hores i hores, nits i dies trencant-se l’espinada per treure alguna cosa concreta i definitiva que pugui ser posada en circulació. No només existeix el talent, cal picar pedra també. I m'acomiadaré d'aquest embolic dient que, per exemple, la discogràfica dels Floyd me l'he comprada dues vegades en tota la meva vida. Així m'ha passat amb més grups. Jo tinc uns 3000 discos originals. No crec que tingui que sentir-me culpable per baixar-me alguna cosa de tant en tant sempre que sigui per al meu propi ús. És un embolic, però cal canviar el xip i fer-se amb els nous temps…P: Respecte als valors creatius actuals, quines propostes mereixen la teva atenció i quines creus que ens estan embolicant a base de bestieses post el que sigui?.
| "Algú em pot veure com una bestiola rara, com un inadaptat… potser, però m'importa un carall. La música m'ha salvat, sempre ho ha fet, i encara que mai arribés a vendre ni una sola còpia d'un disc, crec que seguiria fent música" |
Penso que hi ha molts milions de persones que no tenen les mateixes inquietuds que tu o que jo i que els importa un carall la música, així de clar. Si tot el món fora sensible a la música fins al punt de buscar-la en els racons foscos, seria una pel·lícula de Ciència-Ficció. No sabria dir-te exemples clars, però en tots els estils trobes bones maneres i maneres pitjors. El que té de pitjor tot és que sempre hi ha darrere algú amb un pla per enriquir-se. En aquest sentit crec que seria millor ser jugador de futbol que músic de pop. No obstant això, estem en un moment en el qual innovar és alguna cosa gairebé impossible. El mestissatge i l'experimentació han esgotat potser tot això de la música popular, electrònica, rock i altres, però hi ha molt bones propostes, a més d'altres molt gastades. A mi em “mola” la música bona…
P: Hi ha algun artista o estil que en aquest precís instant estigui cridant a les portes de la teva percepció per seguir component grans cançons?R: Bé, sempre hi ha coses per descobrir del passat. Fa un parell d'anys em vaig topar amb el disc mai gravat de The Action “Rolled Gold” i em vaig quedar flipat. Però últimament escolto coses com Enginers (m'encanta el seu disc) Dr. Dog, Archer Prewitt o José González… en fi, sempre es pot trobar gent fent coses que t'entusiasmin.
P: Parlem dels teus pròxims plans. Pots avançar-nos quins projectes tens entre mans i quins et ronden pel cap a llarg termini?
R: De moment girar aquest disc tot el que es pugui. Per a això hem congregat una banda de puta mare i farem tot els concerts que es posin a tir. Però d'immediat, em poso a l'estudi per confeccionar 4 temes que seran un avançament del pròxim àlbum, un disc que porta 6 anys a un calaix i que no vull que em passi com a The Action. Aquest vull fer-lo. L'EP d'avançament serà en castellà i vull tenir-lo llest per després d'estiu. L'àlbum complert seguirà fent-se a poc a poc fins a concloure’l.
P: Finalment, creus que tot això serveix d'alguna cosa? … ja saps, aquesta gent que té oficis ben remunerats, amb famílies estables i perspectives clares de futur sense saber massa o res sobre què és el pop i molt menys la psicodèlia. Encara que si et ve de gust contestar sobre aquells altres que caminen aprenent a afinar una guitarra amb la il·lusió de gravar una maqueta, de moment, doncs també ens interessa la teva experta opinió.
R: Si és una experiència que sorgeix de dins i no pots reprimir-la sempre val la pena. Aquí hi ha dues qüestions. Jo, en el meu cas, mai vaig fer cançons per ser milionari, guapo, famós o el que sigui que es pot ser sent una estrella. Mai em plantejo “vaig a ser una estrella”. Fas música perquè no pots ni vols fer una altra cosa. A vegades penso que molta gent normal, quotidiana i ficada de ple en aquest sistema de falsa seguretat i benestar social em pot veure com una bestiola rara, com un inadaptat… potser, però m'importa un carall. La música m'ha salvat, sempre ho ha fet, i encara que mai arribés a vendre ni una sola còpia d'un disc, crec que seguiria fent música. Ella és la culpable, no jo (rialles). Animo a tots els que comencen amb la il·lusió de fer la seva primera demo. Mentre estiguin així no aniran fent el bandada per aquí rient-se de tot el que fan els altres. Ara sí, m'encantaria que les conseqüències de fer música es convertissin en un mitjà de vida… en fi, ja m'entens. No m'importaria saltar als grans escenaris si això fora una conseqüència directa del meu treball com a músic. Seria un premi en tot cas i moltes vegades la vida no té premi… és així de real.Moltíssimes gràcies